Archivo de la etiqueta: Unió

La pedagogia, la moral i el grup són les nostres armes

Feia 2 anys que no vèiem aquestes aspiracions d’ascens a la Liga BBVA tan a prop. A tocar. Només falta l’empenteta final. L’últim esforç per sumar els màxims punts possibles i entrar a l’ascens directe que és el gran objectiu d’aquest Girona F.C. que diuen que fa curt de plantilla.

L’onze inicial ens el sabem tots: Becerra; Cifu, Ramalho, Richy, Lejeune, Aday (Juncà si està recuperat); Pere Pons, Granell, Eloi; Felipe i Fran Sandaza. Poques variacions hi han hagut en diversos partits. Potser té a veure amb què aquest onze ens ha rendit a les mil meravelles, que volíem assegurar-nos matemàticament la permanència el més aviat possible o que quan han entrat altres jugadors no han rendit tant bé com els titulars. Però ara no es tracta d’exprimir al màxim aquest onze i patir amb els altres integrants. M’explico.

Tenim l’exemple de Jaime Mata. L’afició s’ha desesperat cops perquè a l’hora de definir a gol sovint ho fa d’una manera poc assassina. En aquest sentit, sembla Patrick Kluivert. Genera espais, va bé de cap, s’esforça molt i sempre ho intenta. Malgrat això, no porta gaires gols i sí moltes ocasions fallades. Val. Però no ens serveix de res (ni a ell ni a nosaltres) seguir amb la tònica negativista. Un jugador que ha marcat 30 gols amb el Lleida Esportiu no ens pot aportar més gols? La pedagogia és el que necessitem. Tant ell com el GIrona F.C. necessitem confiar els uns els altres i animar al Jaime a què ho segueixi intentant sense obsessionar-se. Ell s’ho val. Ell té qualitat però li falta sort. El mateix podem dir de Gerard Bordas, els Cristians, Carles Mas o d’altres. Necessitem que tots estiguin implicats, que se sentin un més del grup que suma tot el possible i que tothom és vàlid per jugar. Necessitem una moral alta de grup. Un bon ambient de vestuari i la unió cap a un objectiu comú ha de valdre per superar altres equips amb més pressupost i història: Betis, Las Palmas, Sporting de Gijón i Real Valladolid.

Tenim davant un repte que encara no hem assolit. No només es tracta de jugar a la Liga BBVA. Es tracta de jugar contra el F.C. Barcelona o el Real Madrid. També de què quan una televisió estrangera ens retransmeti situï Girona al mapa del món com una petita ciutat que el seu club ha aconseguit una petita proesa. Quelcom com l’Éibar. Demostrar que més enllà dels diners la feina ben feta sempre té premi. El nostre premi no el vam poder gaudir fa dos anys però aquest any podem fer-la grossa un altre cop.

No m’oblido de l‘actor número 12. L’afició ha d’estar més que mai amb l’equip i animar encara que vagin mal dades. El suport anímic serà clau per mantenir l’equip quan ell sol no es pugui sostindre. N’hi hauran d’aquests moments.


 

En negatiu: Instint assassí. Hi ha dies que per més que tinguem ocasions no ens entren. No hi ha manera. No hi ha una engaltada des de fora de l’àrea que, almenys, fa tremolar el porter o els pals de la porteria. Fer por intimida i a vegades ens falta ser més pràctics.

Es manté: La inèrcia de bon joc col·lectiu tant defensivament com ofensivament. Llàstima d’errors individuals que ens van costar dos gols contra el Las Palmas. Tot i això, la defensa aquest any és prou forta.

En positiu: Problemes econòmics sol·lucionats. Siguin o no els millors amos que es poden tenir sembla que hi ha un pla per pagar el que es deu i ésser solvents cada any.