Archivo de la etiqueta: Richy

El “Déjà Vu” i l’inici de la temporada

Si mirem el significat que li posa el propi Google a la paraula “déjà vu” trobarem la següent definició:

Sensación de haber pasado con anterioridad por una situación que se está produciendo por primera vez

Durant aquest inici de temporada 2015/2016 a la Liga Adelante el Girona F.C. ha viscut situacions passades que retornen a la ment i a la pell dels aficionats encara amb la marca agradolça de la passada temporada.

A la primera jornada el Girona va enfrontar-se al Bilbao Athletic al nou “Estadio de San Mamés” en un partit poc lluït dels dos conjunts en què un gol en fora de joc de Jairo Morillas va donar els 3 punts a l’equip català. Personalment vaig tenir 3 déjà vu:

  • Un gol en fora de joc en els últims minuts. En aquest cas ens va afavorir. Malauradament, el gol de Lejeune en fora de joc no va pujar al marcador i no vam ascendir a la Liga BBVA. La vida escull en moments inoportuns les oportunitats.
  • Els 0-1 fora de casa. Van haver-hi fins a 5 resultats fora de casa la temporada passada. Comencem igual vaig pensar!
  • L’efectivitat. Es poden comptar amb els dits de la mà les ocasions de gol i es va arribar a la xarxa en 1. Suficient.

La següent jornada ens enfrontàvem a un Club Deportivo Numancia que venia de guanyar 6-3 al Club Deportivo Tenerife (al qual seguirem l’estel·la d’equips que anirà deixant durant aquesta temporada) del nostre ex-entrenador Raül Agné. Durant els 90 minuts els aficionats que van anar a Montilivi varen veure les evolucions de Javi Álamo per la banda dreta, molt diferent en comparació en el físic i en el joc de Cifuentes. També van veure l’escollit per substituir al carril esquerrà: Carlos Clerc. Els dos jugadors van treure de corcoll la defensa numantina. Mentrestant, Lejeune i Jaime Mata s’encarregaven d’afusellar la porteria del marroquí Munir (res a veure amb el jugador barcelonista) després de rebre un gol als primers minuts de Pablo Valcarce (el qual probablement donarà moltes alegries als aficionats de Sòria). Tanmateix, com un sobre sucre afegit a un cafè amb llet, el Girona F.C. es va dissoldre i va veure com en els últims 10 minuts el C.D. Numancia remuntava el resultat. Un gol de penal de Dani Aquino (un dels màxims golejadors la passada temporada a la Segona Divisió B Grup 2 on va baixar a Tercera Divisió amb l’Atlético de Madrid B) i un gol de Pablo Valcarce en l’últim sospir van derrotar un conjunt gironí enfonsat després tornar a tenir les mateixes sensacions que la passada temporada en l’última jornada: “El Déjá Vu”  .

Ahir ens vàrem enfrontar al Nou Estadi del Gimnàstic de Tarragona. L’equip tarragoní conserva el bloc que va pujar a Segona Divisió A  i li va valer un solitari gol de Jean Luc per fer-se amb la victòria davant un equip nostre poc reconeixible.

Malgrat haver començat amb aquestes sensacions a vegades tant dolces com, a vegades, tant cruels el Girona F.C. té per endavant una temporada per demostrar que reviu com una Au Fènix quan la converteixen en cendres. Tornem-hi.


  • En positiu: La columna de l’equip segueix sent la mateixa: l’entrenador (Pablo Machín), el porter (Becerra), la defensa (Richy i Lejeune) i el migcamp (Pere Pons i Granell). Es trobaran a faltar els gols d’en Fran Sandaza però segur que Mata i companyia podran substituir-lo.
  • Es manté en positiu: El sistema i els automatismes. El 3-5-2 que alguns han volgut imitar continua donant els seus fruits. Veurem, però, com els rivals ens hauran mirat en lupa i caldrà fer modificacions.
  • Es manté en negatiu: La dinàmica i la crueltat. Un altre gol a l’últim minut que fan volar punts i un altre partit gris que acaba en derrota. Tant important és puntuar en partits dolents com guanyar els que es juguen bé.
  • En negatiu: La intensitat per la banda dreta de Cifuentes. En Javi Álamo té millors qualitats per arribar a banda, centrar, regatejar o xutar. Però, la intensitat ofensiva i defensiva d’en Cifuentes serà impossible que la mantingui. No només li servia per ser una paparra amb els extrems rivals sinó per arribar a tot arreu en qualsevol minut. El trobarem a faltar.

Quan el rendiment d’un equip treu el foc de les castanyes a la institució

Fa temps que el Girona F.C. no és una institució sòlida. Aquella institució que està acompanyada per una directiva que compleix amb els requisits establerts per la supervivència del club  econòmicament i amb uns membres del Consell que estan més pendents de la porteria contrària que no pas del seu orgull o de la seva fama. Sí, ens hem acostumat a ser una mena de reflex del caïnisme català tant poc reconegut com a nació però que sovint veiem aquesta peculiaritat nostra en el dia a dia.

Quan l’ex president del club i l’actual president estan més pendents de trifulques, quan l’actual propietari està tant desaparegut com l’anterior i quan només algunes cares noves del Consell (com Patxi Otamendi) sembla que fan pinya és quan l’equip funciona com un rellotge suís del futbol o com la famosa taronja mecànica dels Països Baixos. Els jugadors del club que fa dos mesos que no cobren, que les han passat magres i que han hagut d’acceptar rebaixar-se les condicions salarials (alguns amb pes com Jandro o Richy) són els que sostinguin la institució té tela. D’aquella que en diuen marinera. No perquè no sigui la seva funció sinó perquè la institució ha d’aguantar-se per sí sola.

L’economia del club fa molt temps que no va bé. Massa. Potser ni jo acabava de conèixer el club com el conec ara quan l’economia era més o menys estable. Des de la temporada 2007-2008 que els problemes econòmics són el pa de cada dia. Quan l’entitat va a passar a ser una Societat Anònima Esportiva tots vàrem imaginar que alguns problemes quedarien resolts. No va ser així. Per alguna extranya raó algun que altre milió d’euros van desaparèixer i el club va anar creixent però, sobretot, en deute. Quan semblava quasi tot perdut un tal Josep Delgado va comprar el club i va injectar els diners necessaris per a la supervivència del club i amb l’objectiu de fer del Girona un dels pesos pesants de la Segona Divisió A. Tot i aquesta injecció seguim tenint problemes a la tresoreria i ara, un altre cop, necessitem quasi 400.000 euros per garantir la supervivència del club. Un altre cop! I quan tot just es ven que es pot vendre el club a inversors sudamericans tot sembla que fa figa. Uns ho atribueixen als intents d’en Delgado de apujar el preu de venda i uns altres a les comptes opaques que sembla tenir el Girona F.C.

Tanmateix, tenim sort d’un equip compromès liderat per Pablo Machín. Ells han fet la feina abans d’hora. Ja tenim 47 punts i només ens fan falta dues victòries per tenir el dret a estar a la Liga Adelante un altre any, almenys esportivament. Ara l’objectiu passarà a ser estar el més amunt possible i optar a l’ascens ja sigui mitjançant el directe o per mitjà del fatídic play-off.  Ara bé,  quan els cants de sirena de la Liga BBVA planegen sobre la muntanya de Montilivi ràfegues de rumors de calerons, d’ofertes i d’estudis de viabilitat planegen sobre el cel gironí. Es deixarà emportar per aquestes ràfegues el propietari del club i tindrem la il·lusió que hi hagi una certa estabilitat? O, en canvi, seguirem somiant per acabar en res?

Que durant 7 anys l’equip hagi aconseguit la permanència és quelcom similar a un miracle. No tant perquè els jugadors siguin més o menys bons, sinó perquè tot i patir el caïnisme català i la institució sembli el camerino dels germans Marx que l’equip no quedi afectat i no baixi terriblement el seu rendiment és quelcom lloable. Tant lloable com perillós. Vigilem no ens cremem algun any.

 

L’èxit porta a l’èxit

Tal frase que sembla tant senzilla té molt a veure amb el Girona F.C. Aquesta temporada no són pocs els jugadors que estan destacant de manera considerable a la Liga Adelante. Parlem de jugadors com: Isaac Becerra, Juncà, Lejeune, Pere Pons, Granell, Fran Sandaza o, inclús, Coris. Tots aquests tenen dos denominadors comuns: vénen d’equips en els quals no se’ls va valorar o provenen de les categories inferiors del club. Ja fa temps que exemples com aquests omplen la plantilla del Girona F.C. Es pot parlar de casos com el de Jandro. Després de ser un puntal a la plantilla del València B i de jugar alguns partits amb el primer equip va jugar durant bon temps al R.C. Celta de Vigo . i al Deportivo Alabés SAD inclús a Primera Divisió. Més tard, va ser el Gimnàstic de Tarragona i l’Elche C.F. qui es varen fixar amb ell però el seu rendiment en aquests dos clubs va ser inferior al que s’esperava i l’Elche C.F. argumentant falta de professionalitat i problemes en el vestidor el va fer fora de la plantilla. Va ser el Girona F.C. (com en d’altres casos) que el va rescatar i amb el temps s’ha convertit en un dels emblemes del club. A més de jugar prou bé, tenir una tècnica que feia molt temps que no es veia a Montilivi i el bon feeling que ha tingut sempre amb l’afició ha permès que inclús anés baixant el seu sou progressivament.

Un altre exemple de jugador que no va triomfar al futbol espanyol i que al Girona F.C. es va revaloritzar va ser Ranko Despotovic. El Real Murcia C.F. el va fitxar per 1,5 milions d’euros provinent del Rapid de Bucarest. Va fer 8 gols però va ser insuficient per a l’equip murcià que el va cedir la temporada següent al difunt Salamanca SAD. Tampoc va ser la seva temporada. Després de començar bé i marcar un parell de gols una sanció de 4 partits per empènyer l’àrbitre el va frenar. Només va poder anotar 4 gols fins al final de temporada i el Real Murcia C.F. va decidir desvincular el jugador atès que el club havia baixat a la Segona Divisió B. El Girona F.C. va apretar fort pel seu fitxatge i se’l va endur. Després d’un inici de temporada on era suplent i marcava algun gol a les segones parts sortint des de la banqueta un 1-2 davant el Barça B marcant al minut 94 el gol de la victòria el va catapultar. Des d’aquell partit va ser titular sempre i va marcar 18 gols en una temporada en què l’equip entrenat per Raül Agné va finalitzar en una còmoda 11a posició. A l’estiu l’Urawa Red Diamonds va pagar 700.000 € pels seus serveis sent la venda més alta per part del club fins a l’actualitat.

A la plantilla actual, a més de Jandro, en tenim d’altres clars exemples: Lejeune, Richy o Fran Sandaza. De Lejeune ja se sap que el Brentford està interessat en el seu fitxatge després que el Villarreal B no el renovés i que l’equip que va estar cedit les dues últimes temporades, l’Stade Brestois 29, no el volgués. De Richy no en tenien un record massa bo al Córdoba C.F. on era criticat per la seva afició. Tanmateix, a Girona s’ha fet amb la titularitat després de 4 anys i ja és un dels capitans de l’equip. El feeling amb l’afició és prou bo i també ha acceptat rebaixar-se la fitxa per jugar una temporada més a l’equip. En Fran Sandaza era un fitxatge polèmic doncs no eren poques les notícies que es tenien sobre ell: el fitxatge i la desvinculació del Glasgow Rangers, la peça de titani a la cara i les desavinences amb el tècnic Quique Setién al Lugo. Tanmateix, no se li discuteix la seva professionalitat (brega moltíssim cada partit), el seu olfacte golejador i la seva tècnica; aptituds les quals li han valgut per ser titular indiscutible al Girona F.C.

Pel que fa als jugadors del planter els casos més destacats són els de David Juncà i Gerard Gumbau. Juncà feia temps que havia fitxat pel juvenil del Girona F.C. de la mà de Raül Agné i s’entrenava amb el primer equip per ser el futur lateral esquerre de l’equip. Després de 4 anys s’ha erigit com un gran carriler esquerre amb bona tècnica i molt bona arribada a la línia de fons. Malgrat això, Juncà acaba contracte a final de temporada i el club dóna per fet la seva marxa sense ingressar cap euro. Gerard Gumbau no ha aconseguit afiançar-se al primer equip però el Barça B es va interessar pels seus serveis i, fins i tot, ha debutat amb el primer equip. Per la venda de Gumbau es van recaptar uns 20.000 euros i se n’espera recaptar 60.000 pel seu debut al primer equip.

Tot plegat ens fa veure que si l’equip va bé i els jugadors se senten cómodes molts equips s’interessen pels seus serveis fent que estiguin interessats en pagar traspàs per ells. No seria extrany que a final de temporada algun traspàs ajudés a pagar part del deute o a fitxar altres jugadors per a què es revaloritzin. El Girona F.C. s’ha convertit en un club que revaloritza els jugadors i, en alguns casos, aconsegueix benefici econòmic d’ells. És per això que molts jugadors volen venir al club tot i tenir ofertes més lucratives.

Estem on ens mereixem, ni més ni menys

Alguns els pot sonar una mica xocant que digui això. Però ho dic de debò. Alguns partits els hem guanyat fent poques ocasions de gols i mostrant una efectivitat de primera, en canvi, en els últims ens hem mostrat com un equip de Segona Divisió A. No és pas un insult, ni molt menys, prou que fem amb el pressupost que tenim!

Del que no tinc cap dubte és del joc mostrat les últimes jornades. Més pendent de la ofensiva que de la defensiva, més pendent de crear oportunitats que no de no rebre’n. I així és com habitualment es guanyen més partits. Ara fallem les ocasions que en d’altres partits les ficàvem sense ni saber com. Ara ens fiquen les ocasions que Becerra parava sense saber ni com. Per tant, tot quadra.

Molts deuen pensar en una baixada de tensió, d’estat físic o emocional. Potser és cert. Però l’equip si continua amb aquest joc té les de guanyar en la majoria de partits. La continuïtat en la idea de joc i el front comú que facin els jugadors poden ser determinants per aconseguir una altra ratxa positiva.

Cal que els últims minuts mostrem la solvència que s’ha mostrat en d’altres partits en resultats ajustats. Els dos gols rebuts en pilotes penjades a l’àrea ens fan perdre 2 punts que per joc i ocasions mereixíem. En d’altres partits, inclús haguéssim marcat el tercer després de rebutjar la pilota.

Molts tenen por del partit de Llagostera. Jo em temo que aquest partit el patirem, tindrà una tensió que no hem vist fins ara durant la temporada i ens faran més d’un ensurt. La UE Llagostera és un equip que viu un moment dolç dins una estada amarga a la Liga Adelante. La seva ratxa de dos partits guanyats, un a casa, i l’altra al camp del cuer l’Albacete i estar a un punt del totpoderós Barça B els fa trempar. Tanmateix, el Girona F.C. no és l’Albacete ni el Recreativo de Huelva (els dos amb ratxa negativa) i molt s’hauran d’esforçar per no sentir-se sotmesos i crear ocasions de gol.

No crec en un partit dominat de cap a peus per cap dels dos equips. La tensió es respira en l’ambient: segurament per la marxa sobtada de n’Oriol Alsina, l’intent de fitxar jugadors del Girona F.C. per part del club llagosterenc i els informes que es sap de memòria l’entrenador de la UE Llagostera sobre el Girona F.C. i els jugadors que controla. Ja juga amb això la UE Llagostera: el partit que el feia ascendir a Segona Divisió A no està exempt de polèmica ni de com dirien en castellà de triquiñuelas. És el seu joc. En certa manera, ens ha de recordar l’Alcorcón.


Les sensacions del partit

  • En positiu: El joc de l’equip i la capacitat de no rendir-se mai. El compromís amb què juguen els jugadors.
  • Es manté: El ritme golejador dels davanters del Girona F.C. Abans d’ahir va ser Fran Sandaza.
  • En negatiu: Pèrdua d’ofici a l’hora de defensar i la concreció de les ocasions. Cal matar.

L’ostra de la setmana és per aRichyEl compromís amb el club es veu premiat per l’estima de part de l’afició gironina. El seu gol mostra una de les seves qualitats: el golpeig de la pilota.