Archivo de la etiqueta: Liga BBVA

A en Pablo Machín li agraden les situacions que estan entre l’espasa i la paret

Recordo que l’any passat érem en una situació de caixa o faixa on sumar 3 punts a cada partit era importantíssim per mantenir la categoria. Potser aquesta situació s’assembla a l’actual perquè el nostre objectiu és sumar també de 3 en 3. L’objectiu i les conseqüències per al club són diferents però el camí per recórrer era el mateix. Sumem de 3 en 3.

Si veiem el que deia en Pablo l’any passat per aquestes altures de la temporada comentava que necessitava anar a l’atac perquè havia de sumar de 3 en 3. No s’estava amb romanços. Havia d’arriscar i posar en pràctica una tàctica ofensiva i que encaixés amb la plantilla. Així doncs, Juncà i Ivan López van ser les estrelles de les bandes d’aquell Girona F.C. que va salvar-se a l’última jornada. Aquell 5-3-2 o 3-5-2 va triumfar i ja no és l’únic equip que l’utilitza. Quan a l’inici de temporada es va establir l’objectiu de la permanència i que no volíem patir l’entrenador sorià va continuar amb la mateixa formació i la mateixa ambició: sumar de 3 en 3 sigui quin sigui el rival i no jugar sempre a veure-les venir. Un cop l’equip va tornar a estar al voltant dels 50 punts l’equip va patir una petita davallada de forma i resultats en el que les crítiques a la seva gestió van ser diverses: felicitacions per aconseguir els 50 punts molt d’hora però que va pecar de fer poques rotacions, menystenir jugadors prou aprofitables per la Liga Adelante com Bordas o Cristian Gómez o baixar de revolucions l’equip que semblava més conforme amb la situació.

Un cop la situació va corregir-se i l’ascens ha passat a poder ser una realitat que no pas a ser un somni humit, el tècnic del Girona F.C. s’ha tornat a posar entre l’espasa i la paret: cal sumar de 3 en 3 sense excuses. El veiem tornant a arriscar en cada alineació, a jugar amb la màxima intensitat i exprimint al màxim els jugadors. El Girona no és un equip contemplatiu ni que es conforma amb 1 gol: si pot marcar-ne 1 o 2 més millor. Òbviament, la defensa és un punt clau en aquesta defensa de 5 però l’atac està sent prolífic ja sigui de jugada o de pilota aturada.

Alguns seguidors sorians del Numància C.D. es pregunten per què aquell equip que va dirigir Pablo Machín fa uns anys era tant fort a casa i tant feble a fora: quasi tot el contrari que aquí. Va canviar alguna cosa? Els objectius eren diferents? No va haver de jugar-se la posició de l’equip a una carta? Pocs aficionats coneixíem la llibreta de Pablo Machín quan va arribar a Girona disposat a guanyar molt en una situació molt complicada. Amb el caixa o faixa d’aquella situació tant personal a la banqueta com del Girona F.C. a la Liga Adelante se’n va sortir. Potser al club i al tècnic sorià els ha enganxat una característica molt particular de tots dos: o caixa o faixa. Patiment sigui per una banda o altra. Miracles a dojo. Ben trobats estem i contents que anem cap a casa quan veiem el joc de l’equip i els 3 punts al sarró.

Crec que alguna conclusió ben concreta n’ha tret de Girona i de Sòria en Pablo Machín, oi?


En positiu: Dinàmica guanyadora. Seguim sumant de 3 en 3 i marcant de 3 en 3. La bona notícia, a més, és que Mata torna a marcar. El necessitem.

Es manté: La defensa de 5. Quan un parla amb aficionats d’altres equips de la Liga Adelante destaquen la línea de 5 que tenim al darrere. Lejeune, Richy i Ramalho s’han convertit en peces cotitzades d’aquí a final de temporada. L’ascens del Girona F.C. podria calmar-nos en aquest sentit.

En negatiu: Pensar que el Barça B s’ha de deixar guanyar. Si fem una anàlisi dels partits del Girona F.C. al Miniestadi s’ha guanyat, empatat i perdut. Pocs recorden el gol a l’últim minut de Despotovic davant el Barça B que va significar una bocanada d’aire de cara a la temporada 2010/2011. Pocs recorden que fa 2 anys a Montilivi es va guanyar 1-0 quan necessitàvem la victòria per aspirar a la Liga BBVA. No podem demanar que es deixin guanyar. I menys ara que poden baixar.

La pedagogia, la moral i el grup són les nostres armes

Feia 2 anys que no vèiem aquestes aspiracions d’ascens a la Liga BBVA tan a prop. A tocar. Només falta l’empenteta final. L’últim esforç per sumar els màxims punts possibles i entrar a l’ascens directe que és el gran objectiu d’aquest Girona F.C. que diuen que fa curt de plantilla.

L’onze inicial ens el sabem tots: Becerra; Cifu, Ramalho, Richy, Lejeune, Aday (Juncà si està recuperat); Pere Pons, Granell, Eloi; Felipe i Fran Sandaza. Poques variacions hi han hagut en diversos partits. Potser té a veure amb què aquest onze ens ha rendit a les mil meravelles, que volíem assegurar-nos matemàticament la permanència el més aviat possible o que quan han entrat altres jugadors no han rendit tant bé com els titulars. Però ara no es tracta d’exprimir al màxim aquest onze i patir amb els altres integrants. M’explico.

Tenim l’exemple de Jaime Mata. L’afició s’ha desesperat cops perquè a l’hora de definir a gol sovint ho fa d’una manera poc assassina. En aquest sentit, sembla Patrick Kluivert. Genera espais, va bé de cap, s’esforça molt i sempre ho intenta. Malgrat això, no porta gaires gols i sí moltes ocasions fallades. Val. Però no ens serveix de res (ni a ell ni a nosaltres) seguir amb la tònica negativista. Un jugador que ha marcat 30 gols amb el Lleida Esportiu no ens pot aportar més gols? La pedagogia és el que necessitem. Tant ell com el GIrona F.C. necessitem confiar els uns els altres i animar al Jaime a què ho segueixi intentant sense obsessionar-se. Ell s’ho val. Ell té qualitat però li falta sort. El mateix podem dir de Gerard Bordas, els Cristians, Carles Mas o d’altres. Necessitem que tots estiguin implicats, que se sentin un més del grup que suma tot el possible i que tothom és vàlid per jugar. Necessitem una moral alta de grup. Un bon ambient de vestuari i la unió cap a un objectiu comú ha de valdre per superar altres equips amb més pressupost i història: Betis, Las Palmas, Sporting de Gijón i Real Valladolid.

Tenim davant un repte que encara no hem assolit. No només es tracta de jugar a la Liga BBVA. Es tracta de jugar contra el F.C. Barcelona o el Real Madrid. També de què quan una televisió estrangera ens retransmeti situï Girona al mapa del món com una petita ciutat que el seu club ha aconseguit una petita proesa. Quelcom com l’Éibar. Demostrar que més enllà dels diners la feina ben feta sempre té premi. El nostre premi no el vam poder gaudir fa dos anys però aquest any podem fer-la grossa un altre cop.

No m’oblido de l‘actor número 12. L’afició ha d’estar més que mai amb l’equip i animar encara que vagin mal dades. El suport anímic serà clau per mantenir l’equip quan ell sol no es pugui sostindre. N’hi hauran d’aquests moments.


 

En negatiu: Instint assassí. Hi ha dies que per més que tinguem ocasions no ens entren. No hi ha manera. No hi ha una engaltada des de fora de l’àrea que, almenys, fa tremolar el porter o els pals de la porteria. Fer por intimida i a vegades ens falta ser més pràctics.

Es manté: La inèrcia de bon joc col·lectiu tant defensivament com ofensivament. Llàstima d’errors individuals que ens van costar dos gols contra el Las Palmas. Tot i això, la defensa aquest any és prou forta.

En positiu: Problemes econòmics sol·lucionats. Siguin o no els millors amos que es poden tenir sembla que hi ha un pla per pagar el que es deu i ésser solvents cada any.

Quan el rendiment d’un equip treu el foc de les castanyes a la institució

Fa temps que el Girona F.C. no és una institució sòlida. Aquella institució que està acompanyada per una directiva que compleix amb els requisits establerts per la supervivència del club  econòmicament i amb uns membres del Consell que estan més pendents de la porteria contrària que no pas del seu orgull o de la seva fama. Sí, ens hem acostumat a ser una mena de reflex del caïnisme català tant poc reconegut com a nació però que sovint veiem aquesta peculiaritat nostra en el dia a dia.

Quan l’ex president del club i l’actual president estan més pendents de trifulques, quan l’actual propietari està tant desaparegut com l’anterior i quan només algunes cares noves del Consell (com Patxi Otamendi) sembla que fan pinya és quan l’equip funciona com un rellotge suís del futbol o com la famosa taronja mecànica dels Països Baixos. Els jugadors del club que fa dos mesos que no cobren, que les han passat magres i que han hagut d’acceptar rebaixar-se les condicions salarials (alguns amb pes com Jandro o Richy) són els que sostinguin la institució té tela. D’aquella que en diuen marinera. No perquè no sigui la seva funció sinó perquè la institució ha d’aguantar-se per sí sola.

L’economia del club fa molt temps que no va bé. Massa. Potser ni jo acabava de conèixer el club com el conec ara quan l’economia era més o menys estable. Des de la temporada 2007-2008 que els problemes econòmics són el pa de cada dia. Quan l’entitat va a passar a ser una Societat Anònima Esportiva tots vàrem imaginar que alguns problemes quedarien resolts. No va ser així. Per alguna extranya raó algun que altre milió d’euros van desaparèixer i el club va anar creixent però, sobretot, en deute. Quan semblava quasi tot perdut un tal Josep Delgado va comprar el club i va injectar els diners necessaris per a la supervivència del club i amb l’objectiu de fer del Girona un dels pesos pesants de la Segona Divisió A. Tot i aquesta injecció seguim tenint problemes a la tresoreria i ara, un altre cop, necessitem quasi 400.000 euros per garantir la supervivència del club. Un altre cop! I quan tot just es ven que es pot vendre el club a inversors sudamericans tot sembla que fa figa. Uns ho atribueixen als intents d’en Delgado de apujar el preu de venda i uns altres a les comptes opaques que sembla tenir el Girona F.C.

Tanmateix, tenim sort d’un equip compromès liderat per Pablo Machín. Ells han fet la feina abans d’hora. Ja tenim 47 punts i només ens fan falta dues victòries per tenir el dret a estar a la Liga Adelante un altre any, almenys esportivament. Ara l’objectiu passarà a ser estar el més amunt possible i optar a l’ascens ja sigui mitjançant el directe o per mitjà del fatídic play-off.  Ara bé,  quan els cants de sirena de la Liga BBVA planegen sobre la muntanya de Montilivi ràfegues de rumors de calerons, d’ofertes i d’estudis de viabilitat planegen sobre el cel gironí. Es deixarà emportar per aquestes ràfegues el propietari del club i tindrem la il·lusió que hi hagi una certa estabilitat? O, en canvi, seguirem somiant per acabar en res?

Que durant 7 anys l’equip hagi aconseguit la permanència és quelcom similar a un miracle. No tant perquè els jugadors siguin més o menys bons, sinó perquè tot i patir el caïnisme català i la institució sembli el camerino dels germans Marx que l’equip no quedi afectat i no baixi terriblement el seu rendiment és quelcom lloable. Tant lloable com perillós. Vigilem no ens cremem algun any.

 

L’estadi de la Romareda és massa gran per a la Liga Adelante

El Real Zaragoza – Girona F.C. del passat diumenge em va recordar d’on venia el Real Zaragoza i on està. És d’aquells clubs que conquereixen algun títol nacional i europeu (la Recopa amb el mític gol de Nayim) i adquireixen una dimensió acord amb la seva població i la importància dins l’estat. Per això, la Romareda és un camp que li ve massa gran a la Liga Adelante.

No parlo de la plantilla dels rivals ni de la del Real Zaragoza. Parlo de la institució, del pes de l’estadi, del suport social i dels interessos tant de la LFP com de la RFEF. Ha d’estar el Real Zaragoza a la Liga BBVA? Interessa? Sí. Per què? Interessos econòmics. Quanta gent de l’Éibar s’ha fet soci del club o s’ha comprat el canal de pagament de torn per veure el seu equip? Interessa que tant les televisions i els patrocinadors guanyin més ingressos. És bo per a la lliga el paper de l’Éibar? Sí. És el cas de qué la feina ben feta té el seu premi. Està a la zona mitja i toreja a equips punters de la Liga BBVA.

Tornant al Girona F.C. està clar que no és el club que més gran li ve a la Liga Adelante. És d’aquells clubs que no molesta. Un modest que sempre dóna la nota ja sigui per dalt o per baix i que es cobreix tant de glòria com de patiment. Tampoc passa res si baixa. És llei de vida. Ai, però, si dóna massa la nota! És en aquests camps on el àrbitres poden encongir la mà en determinades ocasions o, en d’altres, tenir facilitat targetera.

Tanmateix, el partit d’ahir és un reflex del Girona F.C. d’aquesta temporada però sense la victòria. Joc directe, idees clares, bandes pletòriques, joc defensiu complet i uns jugadors compromesos. Tampoc l’àrbitre és una excusa. Sabíem que podia passar i dos errors individuals van ajudar al Real Zaragoza a guanyar el partit.

Les sensacions varen ser bones, el joc també i l’afició està orgullosa de l’actitud i de les aptituds de l’equip. Estic segur que a final de temporada estarem almenys als play-offs d’ascens que ja sabem que arribar ja és un premi. Guanyar el play-off seria com guanyar l’euromillón.


Les sensacions del partit 

  • En positiu: La línia de joc de l’equip i l’actitud dels jugadors. Seguint així el play-off ha de ser la realitat
  • Es manté: Les diverses maneres d’aconseguir el gol: diumenge al contraatac. Però s’ha marcat: en estàtic, pilota aturada, falta, penalti.
  • En negatiu: El poc respecte dels àrbitres a l’entitat. No és pas culpa nostra, és qüestió d’estar uns anys a la Liga BBVA i ens mirarien amb diferents ulls.

L’ostra del partit és per a en: Jaime Mata. Si la setmana passada va fallar força ocasions aquesta va fer honor al seu cognom: va matar la primera que va tenir. Demostra sempre ganes i un gran sentit tàctic del joc. Ara comencen a fer més goig els seus números de golejador.

Estadi de Montilivi de Girona des del Gol Sud

Des de la grada

El partit de diumenge va ser un clar exemple del que el Barça (tant el primer equip com el B) ha de fer en cada partit. Tanmateix, el Barça anava disfressat de blanquivermell. El Girona F.C. va fer un partit complet, amb arribades a bandes, amb la defensa ben col·locada i una alta pressió a l’àrea rival ja sigui per defendre com per atacar.

Estadi de Montilivi de Girona des del Gol Sud

Des del primer minut es va veure la diferència en la posició dels dos conjunts. El primer, el Girona F.C., comandant la pilota i enviant passades llargues fructíferes per a què tant Mata com Fran Sandaza les despengessin intel·ligentment a algun dels seus companys. Quan no es trobava el forat per dins els canvis d’orientació cap a Bigas, la novetat del partit, i cap a Cifuentes van ser un maldecap continu per a la defensa blaugrana. Només i Ortolà van semblar encertats en la majoria de les seves participacions i la defensa blaugrana en conjunt feia aigües per tot arreu.

Sembla la història d’una golejada o d’un líder intractable. Però no va ser així. Les ocasions s’han de contar amb 3 mans perquè no hi ha prou dits per contar-les. Mata en va ser el protagonista principal amb semimistos, rematades aturades per part d’Ortolà i rematades al primer toc més preciocistes que no pas efectives. Però el més efectiu va ser Alan Halilovic que en va tenir prou amb una conducció llarga, un parell de regats i un xut ajustat al pal per marcar el gol de la victoria per part del Barça B.

Un cop el Barça B va marcar el Girona F.C. es va anar desinflant arran del cansament físic i moral però va continuar tenint ocasions fins el minut final. El Barça B, sorprenentment, va sentir-se còmode en aquesta tesitura amb el pas dels minuts. La defensa estava més atenta, Samper donava criteri quan tenien la pilota als peus (que va entrar al descans en substitució d’un desafortunat Pol Calvet) i Adama i Sandro intentaven infructuosament trencar les línies gironines.

També hi va haver temps per a la polèmica. A la primera part Fran Sandaza va ser derribat per un defensor blaugrana però l’àrbitre va considerar que s’havia llançat a la psicina. Els que estàvem a la grada podríem entendre que no es pités penalti però mai que se li ensenyés la targeta groga. La derrota és injusta però no fa més que advertir que a la Segona Divisió A cal efectivitat a les dues àrees per pujar a la Liga BBVA. Ha estat el cas de la majoria dels partits del Girona F.C. però jugant així pocs equips podran batre l’equip gironí.

Menció apart mereix Bigas. Un lateral defensiu que té força recorregut, amb un bon tren inferior i  amb un marge de millora important. Se’l va notar pragmàtic a l’hora de jugar ofensivament buscant la combinació amb els interiors i davanters i centrant amb criteri. De la seva millora ofensiva en pot dependre ser un jugador en condicions per a la Liga BBVA o quedar-se a la Liga Adelante.

Agraeixo a la http://www.penyajandrista.cf/  les seves entrades per al partit del Girona F.C. – Barça B que em van tocar a la porra. A més d’estar ben situades vaig escoltar en directe per la megafonia de l’estadi la seva benvinguda en les penyes del Girona F.C.