Archivo de la etiqueta: Liga Adelante

I per any nou, victòria nova

Han calgut uns quants partits més per a què l’afició del Girona F.C. pugui veure el seu equip emportar-se els 3 punts de Montilivi. De sensacions durant aquests partits n’hi ha hagut diverses: bones, regulars i dolentes. Malgrat tot, l’equip continuava perdent partits (Còrdova i Elx, per exemple) i empats. Segurament, es va merèixer guanyar un d’aquests duels igualats, amb ocasions per als dos bàndols. Tanmateix, però a partir del juny del 2015 aquest no ha estat el semestre gironí. Ni quant a joc ni quant a resultats. 

L’alineació gironina no va aportar gaires sorpreses excepte la no-alineació de Borja García que, al meu parer, hauria de jugar més. 

gironavalladolid

L’equip de Machín va pressionar fort els primers minuts en busca del gol que els aplanés el camí davant un Valladolid F.C. poc semblant a l’any anterior. Mata amb dues rematades al pal els primers 15 minuts va estar a punt d’avançar el Girona. La sensació que es podia tornar a repetir un resultat negatiu a casa essent igual o superiors al rival flairava en l’ambient. L’equip va gaudir d’aproximacions a la porteria defensada per Kepa però la defensa local, el porter i la manca de confiança de la davantera gironina van impedir un resultat favorable. 

A la segona meitat la intensitat dels primers minuts gironins es va repetir i fruit d’allò va arribar el primer i únic gol. Eloi, que ahir va fer un bon partit, va centrar la pilota i Jairo a 2 metres de la porteria va rematar amb el cap a gol. L’1-0 feia marxar fantasmes i el propi equip va començar a creure-s’ho. Coris, molt incisiu a la banda dreta, va ser objecte d’un penal que l’àrbitre va veure però que es va desdir de xiular. Més tard, el Girona gaudiria d’ocasions per ampliar la renda però la falta d’encert dels davanters gironins van esperonar els jugadors del Valladolid C.F. Van creure que ells també podien arrambar un punt de Montilivi en una acció final però, aquest cop sí, l’equip va jugar amb el temps i va estar efectiu a l’àrea pròpia. 


 

Positius i negatius

En negatiu: La falta d’eficàcia de cara a gol. El dilluns va ser suficient amb 1 gol però es necessita que l’equip sigui més golejador: 18 gols en 19 partits.

Es manté en negatiu: Pocs afluència als partits. Segurament, a final de temporada quan ens juguem les garrofes (ja sigui amunt o avall) les graderies s’ompliran però ara mateix també es necessita sumar des de la grada. 

Es manté: El 5-3-2 (o 3-5-2, com vulgueu) de Machín. Les crítiques per mantenir la formació han estat quasi generalitzades. Els equips rivals comencen a agafar-li el truc al Girona F.C. i aprofiten les bandes que deixa desguarnides l’equip quan ataca per llançar contraatacs. Tanmateix, és just dir que el Girona mereix tenir uns quants punts més al sarró. 

Es manté en positiu: Les ganes de Mata. És d’aquells davanters que té tants retractors com defensors. Lluita, no té mala qualitat tècnica, va marcant gols i és molt mòbil. El defecte és que li costa marcar. La virtut és la insistència i la perseverància. Tard o d’hora li entraran més.

En positiu: La intensitat. Durant alguns partits els jugadors no han estat tant intensos com el rival i en una formació tant específica i que requereix molta atenció com és el 5-3-2 es nota. El dilluns la intensitat va recordar a la de l’any passat. Si seguim així el més probable és acabar lluitant per accedir al play-off. 

 

El “Déjà Vu” i l’inici de la temporada

Si mirem el significat que li posa el propi Google a la paraula “déjà vu” trobarem la següent definició:

Sensación de haber pasado con anterioridad por una situación que se está produciendo por primera vez

Durant aquest inici de temporada 2015/2016 a la Liga Adelante el Girona F.C. ha viscut situacions passades que retornen a la ment i a la pell dels aficionats encara amb la marca agradolça de la passada temporada.

A la primera jornada el Girona va enfrontar-se al Bilbao Athletic al nou “Estadio de San Mamés” en un partit poc lluït dels dos conjunts en què un gol en fora de joc de Jairo Morillas va donar els 3 punts a l’equip català. Personalment vaig tenir 3 déjà vu:

  • Un gol en fora de joc en els últims minuts. En aquest cas ens va afavorir. Malauradament, el gol de Lejeune en fora de joc no va pujar al marcador i no vam ascendir a la Liga BBVA. La vida escull en moments inoportuns les oportunitats.
  • Els 0-1 fora de casa. Van haver-hi fins a 5 resultats fora de casa la temporada passada. Comencem igual vaig pensar!
  • L’efectivitat. Es poden comptar amb els dits de la mà les ocasions de gol i es va arribar a la xarxa en 1. Suficient.

La següent jornada ens enfrontàvem a un Club Deportivo Numancia que venia de guanyar 6-3 al Club Deportivo Tenerife (al qual seguirem l’estel·la d’equips que anirà deixant durant aquesta temporada) del nostre ex-entrenador Raül Agné. Durant els 90 minuts els aficionats que van anar a Montilivi varen veure les evolucions de Javi Álamo per la banda dreta, molt diferent en comparació en el físic i en el joc de Cifuentes. També van veure l’escollit per substituir al carril esquerrà: Carlos Clerc. Els dos jugadors van treure de corcoll la defensa numantina. Mentrestant, Lejeune i Jaime Mata s’encarregaven d’afusellar la porteria del marroquí Munir (res a veure amb el jugador barcelonista) després de rebre un gol als primers minuts de Pablo Valcarce (el qual probablement donarà moltes alegries als aficionats de Sòria). Tanmateix, com un sobre sucre afegit a un cafè amb llet, el Girona F.C. es va dissoldre i va veure com en els últims 10 minuts el C.D. Numancia remuntava el resultat. Un gol de penal de Dani Aquino (un dels màxims golejadors la passada temporada a la Segona Divisió B Grup 2 on va baixar a Tercera Divisió amb l’Atlético de Madrid B) i un gol de Pablo Valcarce en l’últim sospir van derrotar un conjunt gironí enfonsat després tornar a tenir les mateixes sensacions que la passada temporada en l’última jornada: “El Déjá Vu”  .

Ahir ens vàrem enfrontar al Nou Estadi del Gimnàstic de Tarragona. L’equip tarragoní conserva el bloc que va pujar a Segona Divisió A  i li va valer un solitari gol de Jean Luc per fer-se amb la victòria davant un equip nostre poc reconeixible.

Malgrat haver començat amb aquestes sensacions a vegades tant dolces com, a vegades, tant cruels el Girona F.C. té per endavant una temporada per demostrar que reviu com una Au Fènix quan la converteixen en cendres. Tornem-hi.


  • En positiu: La columna de l’equip segueix sent la mateixa: l’entrenador (Pablo Machín), el porter (Becerra), la defensa (Richy i Lejeune) i el migcamp (Pere Pons i Granell). Es trobaran a faltar els gols d’en Fran Sandaza però segur que Mata i companyia podran substituir-lo.
  • Es manté en positiu: El sistema i els automatismes. El 3-5-2 que alguns han volgut imitar continua donant els seus fruits. Veurem, però, com els rivals ens hauran mirat en lupa i caldrà fer modificacions.
  • Es manté en negatiu: La dinàmica i la crueltat. Un altre gol a l’últim minut que fan volar punts i un altre partit gris que acaba en derrota. Tant important és puntuar en partits dolents com guanyar els que es juguen bé.
  • En negatiu: La intensitat per la banda dreta de Cifuentes. En Javi Álamo té millors qualitats per arribar a banda, centrar, regatejar o xutar. Però, la intensitat ofensiva i defensiva d’en Cifuentes serà impossible que la mantingui. No només li servia per ser una paparra amb els extrems rivals sinó per arribar a tot arreu en qualsevol minut. El trobarem a faltar.

A en Pablo Machín li agraden les situacions que estan entre l’espasa i la paret

Recordo que l’any passat érem en una situació de caixa o faixa on sumar 3 punts a cada partit era importantíssim per mantenir la categoria. Potser aquesta situació s’assembla a l’actual perquè el nostre objectiu és sumar també de 3 en 3. L’objectiu i les conseqüències per al club són diferents però el camí per recórrer era el mateix. Sumem de 3 en 3.

Si veiem el que deia en Pablo l’any passat per aquestes altures de la temporada comentava que necessitava anar a l’atac perquè havia de sumar de 3 en 3. No s’estava amb romanços. Havia d’arriscar i posar en pràctica una tàctica ofensiva i que encaixés amb la plantilla. Així doncs, Juncà i Ivan López van ser les estrelles de les bandes d’aquell Girona F.C. que va salvar-se a l’última jornada. Aquell 5-3-2 o 3-5-2 va triumfar i ja no és l’únic equip que l’utilitza. Quan a l’inici de temporada es va establir l’objectiu de la permanència i que no volíem patir l’entrenador sorià va continuar amb la mateixa formació i la mateixa ambició: sumar de 3 en 3 sigui quin sigui el rival i no jugar sempre a veure-les venir. Un cop l’equip va tornar a estar al voltant dels 50 punts l’equip va patir una petita davallada de forma i resultats en el que les crítiques a la seva gestió van ser diverses: felicitacions per aconseguir els 50 punts molt d’hora però que va pecar de fer poques rotacions, menystenir jugadors prou aprofitables per la Liga Adelante com Bordas o Cristian Gómez o baixar de revolucions l’equip que semblava més conforme amb la situació.

Un cop la situació va corregir-se i l’ascens ha passat a poder ser una realitat que no pas a ser un somni humit, el tècnic del Girona F.C. s’ha tornat a posar entre l’espasa i la paret: cal sumar de 3 en 3 sense excuses. El veiem tornant a arriscar en cada alineació, a jugar amb la màxima intensitat i exprimint al màxim els jugadors. El Girona no és un equip contemplatiu ni que es conforma amb 1 gol: si pot marcar-ne 1 o 2 més millor. Òbviament, la defensa és un punt clau en aquesta defensa de 5 però l’atac està sent prolífic ja sigui de jugada o de pilota aturada.

Alguns seguidors sorians del Numància C.D. es pregunten per què aquell equip que va dirigir Pablo Machín fa uns anys era tant fort a casa i tant feble a fora: quasi tot el contrari que aquí. Va canviar alguna cosa? Els objectius eren diferents? No va haver de jugar-se la posició de l’equip a una carta? Pocs aficionats coneixíem la llibreta de Pablo Machín quan va arribar a Girona disposat a guanyar molt en una situació molt complicada. Amb el caixa o faixa d’aquella situació tant personal a la banqueta com del Girona F.C. a la Liga Adelante se’n va sortir. Potser al club i al tècnic sorià els ha enganxat una característica molt particular de tots dos: o caixa o faixa. Patiment sigui per una banda o altra. Miracles a dojo. Ben trobats estem i contents que anem cap a casa quan veiem el joc de l’equip i els 3 punts al sarró.

Crec que alguna conclusió ben concreta n’ha tret de Girona i de Sòria en Pablo Machín, oi?


En positiu: Dinàmica guanyadora. Seguim sumant de 3 en 3 i marcant de 3 en 3. La bona notícia, a més, és que Mata torna a marcar. El necessitem.

Es manté: La defensa de 5. Quan un parla amb aficionats d’altres equips de la Liga Adelante destaquen la línea de 5 que tenim al darrere. Lejeune, Richy i Ramalho s’han convertit en peces cotitzades d’aquí a final de temporada. L’ascens del Girona F.C. podria calmar-nos en aquest sentit.

En negatiu: Pensar que el Barça B s’ha de deixar guanyar. Si fem una anàlisi dels partits del Girona F.C. al Miniestadi s’ha guanyat, empatat i perdut. Pocs recorden el gol a l’últim minut de Despotovic davant el Barça B que va significar una bocanada d’aire de cara a la temporada 2010/2011. Pocs recorden que fa 2 anys a Montilivi es va guanyar 1-0 quan necessitàvem la victòria per aspirar a la Liga BBVA. No podem demanar que es deixin guanyar. I menys ara que poden baixar.

La pedagogia, la moral i el grup són les nostres armes

Feia 2 anys que no vèiem aquestes aspiracions d’ascens a la Liga BBVA tan a prop. A tocar. Només falta l’empenteta final. L’últim esforç per sumar els màxims punts possibles i entrar a l’ascens directe que és el gran objectiu d’aquest Girona F.C. que diuen que fa curt de plantilla.

L’onze inicial ens el sabem tots: Becerra; Cifu, Ramalho, Richy, Lejeune, Aday (Juncà si està recuperat); Pere Pons, Granell, Eloi; Felipe i Fran Sandaza. Poques variacions hi han hagut en diversos partits. Potser té a veure amb què aquest onze ens ha rendit a les mil meravelles, que volíem assegurar-nos matemàticament la permanència el més aviat possible o que quan han entrat altres jugadors no han rendit tant bé com els titulars. Però ara no es tracta d’exprimir al màxim aquest onze i patir amb els altres integrants. M’explico.

Tenim l’exemple de Jaime Mata. L’afició s’ha desesperat cops perquè a l’hora de definir a gol sovint ho fa d’una manera poc assassina. En aquest sentit, sembla Patrick Kluivert. Genera espais, va bé de cap, s’esforça molt i sempre ho intenta. Malgrat això, no porta gaires gols i sí moltes ocasions fallades. Val. Però no ens serveix de res (ni a ell ni a nosaltres) seguir amb la tònica negativista. Un jugador que ha marcat 30 gols amb el Lleida Esportiu no ens pot aportar més gols? La pedagogia és el que necessitem. Tant ell com el GIrona F.C. necessitem confiar els uns els altres i animar al Jaime a què ho segueixi intentant sense obsessionar-se. Ell s’ho val. Ell té qualitat però li falta sort. El mateix podem dir de Gerard Bordas, els Cristians, Carles Mas o d’altres. Necessitem que tots estiguin implicats, que se sentin un més del grup que suma tot el possible i que tothom és vàlid per jugar. Necessitem una moral alta de grup. Un bon ambient de vestuari i la unió cap a un objectiu comú ha de valdre per superar altres equips amb més pressupost i història: Betis, Las Palmas, Sporting de Gijón i Real Valladolid.

Tenim davant un repte que encara no hem assolit. No només es tracta de jugar a la Liga BBVA. Es tracta de jugar contra el F.C. Barcelona o el Real Madrid. També de què quan una televisió estrangera ens retransmeti situï Girona al mapa del món com una petita ciutat que el seu club ha aconseguit una petita proesa. Quelcom com l’Éibar. Demostrar que més enllà dels diners la feina ben feta sempre té premi. El nostre premi no el vam poder gaudir fa dos anys però aquest any podem fer-la grossa un altre cop.

No m’oblido de l‘actor número 12. L’afició ha d’estar més que mai amb l’equip i animar encara que vagin mal dades. El suport anímic serà clau per mantenir l’equip quan ell sol no es pugui sostindre. N’hi hauran d’aquests moments.


 

En negatiu: Instint assassí. Hi ha dies que per més que tinguem ocasions no ens entren. No hi ha manera. No hi ha una engaltada des de fora de l’àrea que, almenys, fa tremolar el porter o els pals de la porteria. Fer por intimida i a vegades ens falta ser més pràctics.

Es manté: La inèrcia de bon joc col·lectiu tant defensivament com ofensivament. Llàstima d’errors individuals que ens van costar dos gols contra el Las Palmas. Tot i això, la defensa aquest any és prou forta.

En positiu: Problemes econòmics sol·lucionats. Siguin o no els millors amos que es poden tenir sembla que hi ha un pla per pagar el que es deu i ésser solvents cada any.

Quan el rendiment d’un equip treu el foc de les castanyes a la institució

Fa temps que el Girona F.C. no és una institució sòlida. Aquella institució que està acompanyada per una directiva que compleix amb els requisits establerts per la supervivència del club  econòmicament i amb uns membres del Consell que estan més pendents de la porteria contrària que no pas del seu orgull o de la seva fama. Sí, ens hem acostumat a ser una mena de reflex del caïnisme català tant poc reconegut com a nació però que sovint veiem aquesta peculiaritat nostra en el dia a dia.

Quan l’ex president del club i l’actual president estan més pendents de trifulques, quan l’actual propietari està tant desaparegut com l’anterior i quan només algunes cares noves del Consell (com Patxi Otamendi) sembla que fan pinya és quan l’equip funciona com un rellotge suís del futbol o com la famosa taronja mecànica dels Països Baixos. Els jugadors del club que fa dos mesos que no cobren, que les han passat magres i que han hagut d’acceptar rebaixar-se les condicions salarials (alguns amb pes com Jandro o Richy) són els que sostinguin la institució té tela. D’aquella que en diuen marinera. No perquè no sigui la seva funció sinó perquè la institució ha d’aguantar-se per sí sola.

L’economia del club fa molt temps que no va bé. Massa. Potser ni jo acabava de conèixer el club com el conec ara quan l’economia era més o menys estable. Des de la temporada 2007-2008 que els problemes econòmics són el pa de cada dia. Quan l’entitat va a passar a ser una Societat Anònima Esportiva tots vàrem imaginar que alguns problemes quedarien resolts. No va ser així. Per alguna extranya raó algun que altre milió d’euros van desaparèixer i el club va anar creixent però, sobretot, en deute. Quan semblava quasi tot perdut un tal Josep Delgado va comprar el club i va injectar els diners necessaris per a la supervivència del club i amb l’objectiu de fer del Girona un dels pesos pesants de la Segona Divisió A. Tot i aquesta injecció seguim tenint problemes a la tresoreria i ara, un altre cop, necessitem quasi 400.000 euros per garantir la supervivència del club. Un altre cop! I quan tot just es ven que es pot vendre el club a inversors sudamericans tot sembla que fa figa. Uns ho atribueixen als intents d’en Delgado de apujar el preu de venda i uns altres a les comptes opaques que sembla tenir el Girona F.C.

Tanmateix, tenim sort d’un equip compromès liderat per Pablo Machín. Ells han fet la feina abans d’hora. Ja tenim 47 punts i només ens fan falta dues victòries per tenir el dret a estar a la Liga Adelante un altre any, almenys esportivament. Ara l’objectiu passarà a ser estar el més amunt possible i optar a l’ascens ja sigui mitjançant el directe o per mitjà del fatídic play-off.  Ara bé,  quan els cants de sirena de la Liga BBVA planegen sobre la muntanya de Montilivi ràfegues de rumors de calerons, d’ofertes i d’estudis de viabilitat planegen sobre el cel gironí. Es deixarà emportar per aquestes ràfegues el propietari del club i tindrem la il·lusió que hi hagi una certa estabilitat? O, en canvi, seguirem somiant per acabar en res?

Que durant 7 anys l’equip hagi aconseguit la permanència és quelcom similar a un miracle. No tant perquè els jugadors siguin més o menys bons, sinó perquè tot i patir el caïnisme català i la institució sembli el camerino dels germans Marx que l’equip no quedi afectat i no baixi terriblement el seu rendiment és quelcom lloable. Tant lloable com perillós. Vigilem no ens cremem algun any.

 

Estem on ens mereixem, ni més ni menys

Alguns els pot sonar una mica xocant que digui això. Però ho dic de debò. Alguns partits els hem guanyat fent poques ocasions de gols i mostrant una efectivitat de primera, en canvi, en els últims ens hem mostrat com un equip de Segona Divisió A. No és pas un insult, ni molt menys, prou que fem amb el pressupost que tenim!

Del que no tinc cap dubte és del joc mostrat les últimes jornades. Més pendent de la ofensiva que de la defensiva, més pendent de crear oportunitats que no de no rebre’n. I així és com habitualment es guanyen més partits. Ara fallem les ocasions que en d’altres partits les ficàvem sense ni saber com. Ara ens fiquen les ocasions que Becerra parava sense saber ni com. Per tant, tot quadra.

Molts deuen pensar en una baixada de tensió, d’estat físic o emocional. Potser és cert. Però l’equip si continua amb aquest joc té les de guanyar en la majoria de partits. La continuïtat en la idea de joc i el front comú que facin els jugadors poden ser determinants per aconseguir una altra ratxa positiva.

Cal que els últims minuts mostrem la solvència que s’ha mostrat en d’altres partits en resultats ajustats. Els dos gols rebuts en pilotes penjades a l’àrea ens fan perdre 2 punts que per joc i ocasions mereixíem. En d’altres partits, inclús haguéssim marcat el tercer després de rebutjar la pilota.

Molts tenen por del partit de Llagostera. Jo em temo que aquest partit el patirem, tindrà una tensió que no hem vist fins ara durant la temporada i ens faran més d’un ensurt. La UE Llagostera és un equip que viu un moment dolç dins una estada amarga a la Liga Adelante. La seva ratxa de dos partits guanyats, un a casa, i l’altra al camp del cuer l’Albacete i estar a un punt del totpoderós Barça B els fa trempar. Tanmateix, el Girona F.C. no és l’Albacete ni el Recreativo de Huelva (els dos amb ratxa negativa) i molt s’hauran d’esforçar per no sentir-se sotmesos i crear ocasions de gol.

No crec en un partit dominat de cap a peus per cap dels dos equips. La tensió es respira en l’ambient: segurament per la marxa sobtada de n’Oriol Alsina, l’intent de fitxar jugadors del Girona F.C. per part del club llagosterenc i els informes que es sap de memòria l’entrenador de la UE Llagostera sobre el Girona F.C. i els jugadors que controla. Ja juga amb això la UE Llagostera: el partit que el feia ascendir a Segona Divisió A no està exempt de polèmica ni de com dirien en castellà de triquiñuelas. És el seu joc. En certa manera, ens ha de recordar l’Alcorcón.


Les sensacions del partit

  • En positiu: El joc de l’equip i la capacitat de no rendir-se mai. El compromís amb què juguen els jugadors.
  • Es manté: El ritme golejador dels davanters del Girona F.C. Abans d’ahir va ser Fran Sandaza.
  • En negatiu: Pèrdua d’ofici a l’hora de defensar i la concreció de les ocasions. Cal matar.

L’ostra de la setmana és per aRichyEl compromís amb el club es veu premiat per l’estima de part de l’afició gironina. El seu gol mostra una de les seves qualitats: el golpeig de la pilota.

L’estadi de la Romareda és massa gran per a la Liga Adelante

El Real Zaragoza – Girona F.C. del passat diumenge em va recordar d’on venia el Real Zaragoza i on està. És d’aquells clubs que conquereixen algun títol nacional i europeu (la Recopa amb el mític gol de Nayim) i adquireixen una dimensió acord amb la seva població i la importància dins l’estat. Per això, la Romareda és un camp que li ve massa gran a la Liga Adelante.

No parlo de la plantilla dels rivals ni de la del Real Zaragoza. Parlo de la institució, del pes de l’estadi, del suport social i dels interessos tant de la LFP com de la RFEF. Ha d’estar el Real Zaragoza a la Liga BBVA? Interessa? Sí. Per què? Interessos econòmics. Quanta gent de l’Éibar s’ha fet soci del club o s’ha comprat el canal de pagament de torn per veure el seu equip? Interessa que tant les televisions i els patrocinadors guanyin més ingressos. És bo per a la lliga el paper de l’Éibar? Sí. És el cas de qué la feina ben feta té el seu premi. Està a la zona mitja i toreja a equips punters de la Liga BBVA.

Tornant al Girona F.C. està clar que no és el club que més gran li ve a la Liga Adelante. És d’aquells clubs que no molesta. Un modest que sempre dóna la nota ja sigui per dalt o per baix i que es cobreix tant de glòria com de patiment. Tampoc passa res si baixa. És llei de vida. Ai, però, si dóna massa la nota! És en aquests camps on el àrbitres poden encongir la mà en determinades ocasions o, en d’altres, tenir facilitat targetera.

Tanmateix, el partit d’ahir és un reflex del Girona F.C. d’aquesta temporada però sense la victòria. Joc directe, idees clares, bandes pletòriques, joc defensiu complet i uns jugadors compromesos. Tampoc l’àrbitre és una excusa. Sabíem que podia passar i dos errors individuals van ajudar al Real Zaragoza a guanyar el partit.

Les sensacions varen ser bones, el joc també i l’afició està orgullosa de l’actitud i de les aptituds de l’equip. Estic segur que a final de temporada estarem almenys als play-offs d’ascens que ja sabem que arribar ja és un premi. Guanyar el play-off seria com guanyar l’euromillón.


Les sensacions del partit 

  • En positiu: La línia de joc de l’equip i l’actitud dels jugadors. Seguint així el play-off ha de ser la realitat
  • Es manté: Les diverses maneres d’aconseguir el gol: diumenge al contraatac. Però s’ha marcat: en estàtic, pilota aturada, falta, penalti.
  • En negatiu: El poc respecte dels àrbitres a l’entitat. No és pas culpa nostra, és qüestió d’estar uns anys a la Liga BBVA i ens mirarien amb diferents ulls.

L’ostra del partit és per a en: Jaime Mata. Si la setmana passada va fallar força ocasions aquesta va fer honor al seu cognom: va matar la primera que va tenir. Demostra sempre ganes i un gran sentit tàctic del joc. Ara comencen a fer més goig els seus números de golejador.

Estadi de Montilivi de Girona des del Gol Sud

Des de la grada

El partit de diumenge va ser un clar exemple del que el Barça (tant el primer equip com el B) ha de fer en cada partit. Tanmateix, el Barça anava disfressat de blanquivermell. El Girona F.C. va fer un partit complet, amb arribades a bandes, amb la defensa ben col·locada i una alta pressió a l’àrea rival ja sigui per defendre com per atacar.

Estadi de Montilivi de Girona des del Gol Sud

Des del primer minut es va veure la diferència en la posició dels dos conjunts. El primer, el Girona F.C., comandant la pilota i enviant passades llargues fructíferes per a què tant Mata com Fran Sandaza les despengessin intel·ligentment a algun dels seus companys. Quan no es trobava el forat per dins els canvis d’orientació cap a Bigas, la novetat del partit, i cap a Cifuentes van ser un maldecap continu per a la defensa blaugrana. Només i Ortolà van semblar encertats en la majoria de les seves participacions i la defensa blaugrana en conjunt feia aigües per tot arreu.

Sembla la història d’una golejada o d’un líder intractable. Però no va ser així. Les ocasions s’han de contar amb 3 mans perquè no hi ha prou dits per contar-les. Mata en va ser el protagonista principal amb semimistos, rematades aturades per part d’Ortolà i rematades al primer toc més preciocistes que no pas efectives. Però el més efectiu va ser Alan Halilovic que en va tenir prou amb una conducció llarga, un parell de regats i un xut ajustat al pal per marcar el gol de la victoria per part del Barça B.

Un cop el Barça B va marcar el Girona F.C. es va anar desinflant arran del cansament físic i moral però va continuar tenint ocasions fins el minut final. El Barça B, sorprenentment, va sentir-se còmode en aquesta tesitura amb el pas dels minuts. La defensa estava més atenta, Samper donava criteri quan tenien la pilota als peus (que va entrar al descans en substitució d’un desafortunat Pol Calvet) i Adama i Sandro intentaven infructuosament trencar les línies gironines.

També hi va haver temps per a la polèmica. A la primera part Fran Sandaza va ser derribat per un defensor blaugrana però l’àrbitre va considerar que s’havia llançat a la psicina. Els que estàvem a la grada podríem entendre que no es pités penalti però mai que se li ensenyés la targeta groga. La derrota és injusta però no fa més que advertir que a la Segona Divisió A cal efectivitat a les dues àrees per pujar a la Liga BBVA. Ha estat el cas de la majoria dels partits del Girona F.C. però jugant així pocs equips podran batre l’equip gironí.

Menció apart mereix Bigas. Un lateral defensiu que té força recorregut, amb un bon tren inferior i  amb un marge de millora important. Se’l va notar pragmàtic a l’hora de jugar ofensivament buscant la combinació amb els interiors i davanters i centrant amb criteri. De la seva millora ofensiva en pot dependre ser un jugador en condicions per a la Liga BBVA o quedar-se a la Liga Adelante.

Agraeixo a la http://www.penyajandrista.cf/  les seves entrades per al partit del Girona F.C. – Barça B que em van tocar a la porra. A més d’estar ben situades vaig escoltar en directe per la megafonia de l’estadi la seva benvinguda en les penyes del Girona F.C.

Becerra no sempre podrà parar-les totes

L’empat al camp de l’Osasuna quasi sempre (per a un Girona) és quelcom positiu. Ha sigut sempre un camp maleït per als equips grans (F.C.Barcelona o Real Madrid) però aquest any a la Liga Adelante han canviat les tornes. L’Osasuna és un equip amb potencial ofensiu però massa dèbil defensivament.

La posessió del Girona F.C. va ser molt baixa, la quantitat d’ocasions de l’equip pamplonès alta i l’efectivitat de Becerra altíssima. Quants partits més haurà d’estar inspirat? És un dels principals motius pels quals el Girona està amunt, liderant la classificació i obtenint mitja salvació a la butxaca. Tanmateix, encomanar-se a la inspiració d’un jugador sempre és perjudicial.

D’acord, l’equip funciona com a tal i ofensivament sempre tenim ocasions però i si la primera i segona ocasió que tingui el rival entren? Aquest tipus de partits quasi sempre els tenim a fora de casa on som els millors en números. Efectivitat al davant i al darrere. Però potser s’hauria de començar a pensar en aguantar una mica més la pilota, que ells corrin i que reduïm les ocasions del rival. No sempre tindrem a Becerra en estat de gràcia i als davanters en plena forma.

Un altre problema per al Girona F.C. és el desgast dels carrilers. Cifu comença a tenir problemes físics i Juncà pateix lesions musculars que no acaben de fer net. És llavors quan utilitzem els Coris, Aday o Juanlu que poden suplir bé la posició sense ser específics d’aquella tasca. Caldria, segons el meu parer, fer rotacions en aquella zona doncs és la que més pateix pel desgast físic.

Fins ara no ens podem queixar ni del joc ni dels resultats però cal començar a pensar en moure les peces i canviar algun concepte per evitar una caiguda en el rendiment i, conseqüentment, en els resultats. Mentrestant, a sumar punts.

Sempre hem anat en sèrio

Alguns mitjans de comunicació i espectadors que segueixen la Liga Adelante comencen a dir allò de van en serio. La qual cosa pregunto, des de quan el Girona F.C. no ha anat  seriosament a la Segona Divisió A?

La primera temporada vam ser la revelació de la primera volta i vàrem aguantar el tipus i manternir-nos a la categoria amb gran part del bloc que va pujar des de Tercera Divisió. Quan es va guanyar al Celta a la primera jornada, no anàvem seriosament?

La segona temporada va ser un constant patir que va acabar en un penal transformat per Kiko Ratón que per sort va acabar entrant a dins. Anàvem en sèrio quan vam guanyar al Betis al Benito Villamarín amb gol de Cañas.

La tercera va ser la més tranquila. Situats a la zona mitja durant bona part de la temporada vam gaudir de l’explosió de Despotovic com a golejador a la Segona Divisió A. A més, van venir jugadors com Jandro. No anàvem en sèrio quan vam guanyar al Granada 2-0?

La quarta temporada va ser un calvari. Es va repetir l’escenari de la segona temporada i vam haver de patir de valent per mantenir-nos a la Liga Adelante. La flor de Salamero o els gols de Coro varen ser els salvadors de l’equip. Encara creien que no anàvem en sèrio?

La cinquena temporada és la més recordada i la més sorprenent. Molts seguidors de la lliga de plata van quedar bocabadats davant el poder ofensiu del Girona F.C. Jugadors com Acuña o Felipe Sanchón van arribar a la plantilla i d’altres es van revaloritzar com Benja. Després d’acabar quarts a la lliga i disputar la fase de play-off d’ascens a la Liga BBVA vam quedar-nos a les portes. Però, anàvem en sèrio! O encara no?

La sisena temporada va començar molt bé i va acabar molt bé. L’equip va encetar la temporada guanyant els dos primers partits i guanyant al camp del que seria un dels ascendits, l’Éibar. Els problemes extraesportius i la falta de liquidesa per fitxar un davanter de garanties van ser un gran lastre per a l’equip. Finalment, Pablo Machín Ortuño van arreglar la temporada i vam tornar a dir que anàvem seriosament.

Aquesta temporada els mitjans i els aficionats no tenen més remei de dir-nos que som un clàssic a la Liga Adelante. 7 temporades seguides donen molt de sí. Tanmateix, no és que anem només seriosament sinó que tenim pressa.

Volem fer quelcom gran. Volem que la ciutat tasti la Liga BBVA. Volem que l’estadi se’ns quedi petit. Volem que la pedrera sigui la tercera més important de Catalunya i volem que ens diguin que fem por.

En definitiva, tenim ganes de demostrar que som tossuts, perseverants i que sabem patir. Però que no ens prenguin com a broma, sinó com a realitat.

El Girona, colíder després de guanyar el Recre (2-0).

Els gols del Girona F.C. cedits per Esport3