Archivo de la etiqueta: Josep Delgado

El Girona F.C. torna

Era un partit que poca gent confiava en què podíem guanyar. Tot i els antecedents amb el C.D. Mirandés els quals indicaven que sempre els guanyem tant a Montilivi o Anduva ningú posava la mà al foc per la victòria. Però el Girona F.C. va tornar a recuperar sensacions passades, que semblaven llunyanes quan no fa pas tant arrassava fora de casa.

Havíem tingut dos partits a casa en els que molts pensaven clau treure els 6 punts. Però aquest Girona F.C. no és el del fortí a Montilivi i el despropòsit a fora de casa. Vam empatar els dos partits en els que perfectament podríem haver aconseguit només 1 (mereixia quelcom més l’Albacete i davant el Sabadell es va fallar bastant) o aconseguir 6 punts (tenint l’efectivitat d’altres dies). A fora de casa és el millor equip  de la categoria amb 30 punts aconseguits i, a casa, es manté com un equip mitjà on acumula 26 punts.

La clau d’aquest fet rau en la forma de jugar de l’equip gironí. Es troba molt còmode defensant la porteria i llançant pilotes llargues a la davantera o amb Granell, Pere Pons i Eloi Amagat fent un joc directe cap a porteria. Quan l’equip marca gol , als rivals els hi costa molt obrir la defensa numantina del Girona i molts cops, l’equip gironí, aprofita les pèrdues de pilota per llançar contraatacs i finiquitar el partit. Com a equip visitant desespera als rivals i aficionats locals i frustra el joc rival.

En canvi, a casa es troba amb la pressió de jugar atacant. Ataca bé però li ha mancat efectivitat en els últims metres i deixa espais enrere on els rivals aprofiten per jugar al contraatac i fer gols a pilota aturada. A casa, el Girona F.C. es frustra alguns cops davant el poc encert als últims metres dels seus davanters.

Les bones notícies esportives no van acompanyades per una entitat que, vist des de fora, sembla destinada a tenir els mateixos problemes que una telenovel·la catalana de fa 20 anys. El propietari del club, Josep Delgado, té la urgència de vendre l’equip si no vol posar els diners que toquen el 9 d’abril i les parts que volen comprar tenen urgència en solucionar els problemes econòmics de l’entitat i començar de nou. Quin és el problema? Esgarrapar cèntims fins al final. Perjudicats? Tots plegats. Sobretot els aficionats que ja fa temps que el cor ens avisa. Els compradors perquè no poden obtenir l’entitat i han de suportar tots els obstacles que la part venedora acaba posant. El venedors tenen la paella pel mànec però, ¡Compte que crema! I quan cremi de debò tots plegats podem tenir un ensurt


En negatiu: La contínua lluita de poder a can Montilivi. Entenc que l’equip és un bon reclam…però i si penséssim més en l’entitat i els aficionats i una mica menys en els calers? Potser fins i tot sortirien guanyant.

Es manté: La ratxa fora de casa continua. No puc posar-la en positiu perquè la tendència ja és positiva i es manté. Som el millor equip visitant. No podem demanar més.

En positiu: Tornen les sensacions i vibracions amb el joc desplegat. Ahir es va demostrar que fins i tot els suplents poden rendir a bon nivell i que els titulars poden descansar per afrontar amb garanties el play-off. Sempre s’ha comentat que la base que aquest equip encara estigui a Segona A és el vestidor.

L’ostra del dia: La campanya #omplimMontilivi . Ja és hora que tots plegats fem un esforç i anem a l’estadi per guanyar al Valladolid. Si els guanyem els tindrem a 5 punts i l’ascens directe més a prop.

L’ostra caducada: Josep Delgado. Es pot entendre la teva postura però… si us plau no ens facis mal. El Girona F.C. l’estimem com si fos el nostre germà

 

 

 

 

 

Quan el rendiment d’un equip treu el foc de les castanyes a la institució

Fa temps que el Girona F.C. no és una institució sòlida. Aquella institució que està acompanyada per una directiva que compleix amb els requisits establerts per la supervivència del club  econòmicament i amb uns membres del Consell que estan més pendents de la porteria contrària que no pas del seu orgull o de la seva fama. Sí, ens hem acostumat a ser una mena de reflex del caïnisme català tant poc reconegut com a nació però que sovint veiem aquesta peculiaritat nostra en el dia a dia.

Quan l’ex president del club i l’actual president estan més pendents de trifulques, quan l’actual propietari està tant desaparegut com l’anterior i quan només algunes cares noves del Consell (com Patxi Otamendi) sembla que fan pinya és quan l’equip funciona com un rellotge suís del futbol o com la famosa taronja mecànica dels Països Baixos. Els jugadors del club que fa dos mesos que no cobren, que les han passat magres i que han hagut d’acceptar rebaixar-se les condicions salarials (alguns amb pes com Jandro o Richy) són els que sostinguin la institució té tela. D’aquella que en diuen marinera. No perquè no sigui la seva funció sinó perquè la institució ha d’aguantar-se per sí sola.

L’economia del club fa molt temps que no va bé. Massa. Potser ni jo acabava de conèixer el club com el conec ara quan l’economia era més o menys estable. Des de la temporada 2007-2008 que els problemes econòmics són el pa de cada dia. Quan l’entitat va a passar a ser una Societat Anònima Esportiva tots vàrem imaginar que alguns problemes quedarien resolts. No va ser així. Per alguna extranya raó algun que altre milió d’euros van desaparèixer i el club va anar creixent però, sobretot, en deute. Quan semblava quasi tot perdut un tal Josep Delgado va comprar el club i va injectar els diners necessaris per a la supervivència del club i amb l’objectiu de fer del Girona un dels pesos pesants de la Segona Divisió A. Tot i aquesta injecció seguim tenint problemes a la tresoreria i ara, un altre cop, necessitem quasi 400.000 euros per garantir la supervivència del club. Un altre cop! I quan tot just es ven que es pot vendre el club a inversors sudamericans tot sembla que fa figa. Uns ho atribueixen als intents d’en Delgado de apujar el preu de venda i uns altres a les comptes opaques que sembla tenir el Girona F.C.

Tanmateix, tenim sort d’un equip compromès liderat per Pablo Machín. Ells han fet la feina abans d’hora. Ja tenim 47 punts i només ens fan falta dues victòries per tenir el dret a estar a la Liga Adelante un altre any, almenys esportivament. Ara l’objectiu passarà a ser estar el més amunt possible i optar a l’ascens ja sigui mitjançant el directe o per mitjà del fatídic play-off.  Ara bé,  quan els cants de sirena de la Liga BBVA planegen sobre la muntanya de Montilivi ràfegues de rumors de calerons, d’ofertes i d’estudis de viabilitat planegen sobre el cel gironí. Es deixarà emportar per aquestes ràfegues el propietari del club i tindrem la il·lusió que hi hagi una certa estabilitat? O, en canvi, seguirem somiant per acabar en res?

Que durant 7 anys l’equip hagi aconseguit la permanència és quelcom similar a un miracle. No tant perquè els jugadors siguin més o menys bons, sinó perquè tot i patir el caïnisme català i la institució sembli el camerino dels germans Marx que l’equip no quedi afectat i no baixi terriblement el seu rendiment és quelcom lloable. Tant lloable com perillós. Vigilem no ens cremem algun any.