Archivo de la etiqueta: Jandro

Quan el rendiment d’un equip treu el foc de les castanyes a la institució

Fa temps que el Girona F.C. no és una institució sòlida. Aquella institució que està acompanyada per una directiva que compleix amb els requisits establerts per la supervivència del club  econòmicament i amb uns membres del Consell que estan més pendents de la porteria contrària que no pas del seu orgull o de la seva fama. Sí, ens hem acostumat a ser una mena de reflex del caïnisme català tant poc reconegut com a nació però que sovint veiem aquesta peculiaritat nostra en el dia a dia.

Quan l’ex president del club i l’actual president estan més pendents de trifulques, quan l’actual propietari està tant desaparegut com l’anterior i quan només algunes cares noves del Consell (com Patxi Otamendi) sembla que fan pinya és quan l’equip funciona com un rellotge suís del futbol o com la famosa taronja mecànica dels Països Baixos. Els jugadors del club que fa dos mesos que no cobren, que les han passat magres i que han hagut d’acceptar rebaixar-se les condicions salarials (alguns amb pes com Jandro o Richy) són els que sostinguin la institució té tela. D’aquella que en diuen marinera. No perquè no sigui la seva funció sinó perquè la institució ha d’aguantar-se per sí sola.

L’economia del club fa molt temps que no va bé. Massa. Potser ni jo acabava de conèixer el club com el conec ara quan l’economia era més o menys estable. Des de la temporada 2007-2008 que els problemes econòmics són el pa de cada dia. Quan l’entitat va a passar a ser una Societat Anònima Esportiva tots vàrem imaginar que alguns problemes quedarien resolts. No va ser així. Per alguna extranya raó algun que altre milió d’euros van desaparèixer i el club va anar creixent però, sobretot, en deute. Quan semblava quasi tot perdut un tal Josep Delgado va comprar el club i va injectar els diners necessaris per a la supervivència del club i amb l’objectiu de fer del Girona un dels pesos pesants de la Segona Divisió A. Tot i aquesta injecció seguim tenint problemes a la tresoreria i ara, un altre cop, necessitem quasi 400.000 euros per garantir la supervivència del club. Un altre cop! I quan tot just es ven que es pot vendre el club a inversors sudamericans tot sembla que fa figa. Uns ho atribueixen als intents d’en Delgado de apujar el preu de venda i uns altres a les comptes opaques que sembla tenir el Girona F.C.

Tanmateix, tenim sort d’un equip compromès liderat per Pablo Machín. Ells han fet la feina abans d’hora. Ja tenim 47 punts i només ens fan falta dues victòries per tenir el dret a estar a la Liga Adelante un altre any, almenys esportivament. Ara l’objectiu passarà a ser estar el més amunt possible i optar a l’ascens ja sigui mitjançant el directe o per mitjà del fatídic play-off.  Ara bé,  quan els cants de sirena de la Liga BBVA planegen sobre la muntanya de Montilivi ràfegues de rumors de calerons, d’ofertes i d’estudis de viabilitat planegen sobre el cel gironí. Es deixarà emportar per aquestes ràfegues el propietari del club i tindrem la il·lusió que hi hagi una certa estabilitat? O, en canvi, seguirem somiant per acabar en res?

Que durant 7 anys l’equip hagi aconseguit la permanència és quelcom similar a un miracle. No tant perquè els jugadors siguin més o menys bons, sinó perquè tot i patir el caïnisme català i la institució sembli el camerino dels germans Marx que l’equip no quedi afectat i no baixi terriblement el seu rendiment és quelcom lloable. Tant lloable com perillós. Vigilem no ens cremem algun any.

 

L’èxit porta a l’èxit

Tal frase que sembla tant senzilla té molt a veure amb el Girona F.C. Aquesta temporada no són pocs els jugadors que estan destacant de manera considerable a la Liga Adelante. Parlem de jugadors com: Isaac Becerra, Juncà, Lejeune, Pere Pons, Granell, Fran Sandaza o, inclús, Coris. Tots aquests tenen dos denominadors comuns: vénen d’equips en els quals no se’ls va valorar o provenen de les categories inferiors del club. Ja fa temps que exemples com aquests omplen la plantilla del Girona F.C. Es pot parlar de casos com el de Jandro. Després de ser un puntal a la plantilla del València B i de jugar alguns partits amb el primer equip va jugar durant bon temps al R.C. Celta de Vigo . i al Deportivo Alabés SAD inclús a Primera Divisió. Més tard, va ser el Gimnàstic de Tarragona i l’Elche C.F. qui es varen fixar amb ell però el seu rendiment en aquests dos clubs va ser inferior al que s’esperava i l’Elche C.F. argumentant falta de professionalitat i problemes en el vestidor el va fer fora de la plantilla. Va ser el Girona F.C. (com en d’altres casos) que el va rescatar i amb el temps s’ha convertit en un dels emblemes del club. A més de jugar prou bé, tenir una tècnica que feia molt temps que no es veia a Montilivi i el bon feeling que ha tingut sempre amb l’afició ha permès que inclús anés baixant el seu sou progressivament.

Un altre exemple de jugador que no va triomfar al futbol espanyol i que al Girona F.C. es va revaloritzar va ser Ranko Despotovic. El Real Murcia C.F. el va fitxar per 1,5 milions d’euros provinent del Rapid de Bucarest. Va fer 8 gols però va ser insuficient per a l’equip murcià que el va cedir la temporada següent al difunt Salamanca SAD. Tampoc va ser la seva temporada. Després de començar bé i marcar un parell de gols una sanció de 4 partits per empènyer l’àrbitre el va frenar. Només va poder anotar 4 gols fins al final de temporada i el Real Murcia C.F. va decidir desvincular el jugador atès que el club havia baixat a la Segona Divisió B. El Girona F.C. va apretar fort pel seu fitxatge i se’l va endur. Després d’un inici de temporada on era suplent i marcava algun gol a les segones parts sortint des de la banqueta un 1-2 davant el Barça B marcant al minut 94 el gol de la victòria el va catapultar. Des d’aquell partit va ser titular sempre i va marcar 18 gols en una temporada en què l’equip entrenat per Raül Agné va finalitzar en una còmoda 11a posició. A l’estiu l’Urawa Red Diamonds va pagar 700.000 € pels seus serveis sent la venda més alta per part del club fins a l’actualitat.

A la plantilla actual, a més de Jandro, en tenim d’altres clars exemples: Lejeune, Richy o Fran Sandaza. De Lejeune ja se sap que el Brentford està interessat en el seu fitxatge després que el Villarreal B no el renovés i que l’equip que va estar cedit les dues últimes temporades, l’Stade Brestois 29, no el volgués. De Richy no en tenien un record massa bo al Córdoba C.F. on era criticat per la seva afició. Tanmateix, a Girona s’ha fet amb la titularitat després de 4 anys i ja és un dels capitans de l’equip. El feeling amb l’afició és prou bo i també ha acceptat rebaixar-se la fitxa per jugar una temporada més a l’equip. En Fran Sandaza era un fitxatge polèmic doncs no eren poques les notícies que es tenien sobre ell: el fitxatge i la desvinculació del Glasgow Rangers, la peça de titani a la cara i les desavinences amb el tècnic Quique Setién al Lugo. Tanmateix, no se li discuteix la seva professionalitat (brega moltíssim cada partit), el seu olfacte golejador i la seva tècnica; aptituds les quals li han valgut per ser titular indiscutible al Girona F.C.

Pel que fa als jugadors del planter els casos més destacats són els de David Juncà i Gerard Gumbau. Juncà feia temps que havia fitxat pel juvenil del Girona F.C. de la mà de Raül Agné i s’entrenava amb el primer equip per ser el futur lateral esquerre de l’equip. Després de 4 anys s’ha erigit com un gran carriler esquerre amb bona tècnica i molt bona arribada a la línia de fons. Malgrat això, Juncà acaba contracte a final de temporada i el club dóna per fet la seva marxa sense ingressar cap euro. Gerard Gumbau no ha aconseguit afiançar-se al primer equip però el Barça B es va interessar pels seus serveis i, fins i tot, ha debutat amb el primer equip. Per la venda de Gumbau es van recaptar uns 20.000 euros i se n’espera recaptar 60.000 pel seu debut al primer equip.

Tot plegat ens fa veure que si l’equip va bé i els jugadors se senten cómodes molts equips s’interessen pels seus serveis fent que estiguin interessats en pagar traspàs per ells. No seria extrany que a final de temporada algun traspàs ajudés a pagar part del deute o a fitxar altres jugadors per a què es revaloritzin. El Girona F.C. s’ha convertit en un club que revaloritza els jugadors i, en alguns casos, aconsegueix benefici econòmic d’ells. És per això que molts jugadors volen venir al club tot i tenir ofertes més lucratives.

Els meus (va dir Pablo Machín)

A quasi qualsevol temporada un 0-0 davant el Real Mallorca dels Marco Asensio, Pereyra o Valery Karpin ens hagués semblat un resultat força acceptable i evident. Que no tothom guanya al Mallorca cada dia i a la Liga Adelante hauria de semblar més evident. La realitat de la Segona Divisió A és que els noms compten menys que un 0 a l’esquerra si no tens equip. És el cas del Real Mallorca.

Va ser un d’aquells partits més previsibles del que hauria de ser el Girona F.C. aquesta temporada. Aguerrits a darrere i amb algunes ocasions a davant. El primer temps, de domini mallorquí, va ser extrany veient la trajectòria dels dos equips on el modest és a dalt i el poderós es a baix. Algunes ocasions del Mallorca i el Girona F.C. més pendent de treure aigua del vaixell que no pas de marcar algun gol.

La segona part va ser un xic diferent. El Girona F.C. va apretar més i les forces es van igualar i el partit va poder decantar-se per qualsevol dels dos bàndols. Fins aquí, tot normal. Més habitual encara era el canvi de Coris per Aday ja que l’extrem de Tossar de Mar li costa acabar la primera hora de partit sense patir físicament. Més endavant, Pablo Machín va demanar a Jandro que escalfés perquè, a priori, hauria de sortir al camp ben aviat. La cosa va quedar en un escalfabragues futbolístic. En Jandro va escalfar i tonificar tots els músculs pero no va arribar a sortir al terreny de joc. La grada va sentir la mateixa sensació que Jandro i, el marcador, també. Empat a 0 i cap a casa.

Els meus, devia pensar Pablo Machín. Els que confio. Aquells que no em fallaran. De moment, li ha sortit molt bé la jugada fins ara i no és pertinent llançar-lo als lleons ni tampoc criticar-lo de manera incisiva. Tanmateix, hauria de confiar en aquells que estan a la banqueta i, a priori, són bons jugadors per a la Segona Divisió A i per donar descans als seus. No sabem què va pensar Pablo Machín durant els últims 30 minuts de partit però el temps va córrer i, com sempre, va resultar implacable. Esperem que Pablo Machín allargui la llista dels seus i en surti beneficiat l’equip.

Sempre hem anat en sèrio

Alguns mitjans de comunicació i espectadors que segueixen la Liga Adelante comencen a dir allò de van en serio. La qual cosa pregunto, des de quan el Girona F.C. no ha anat  seriosament a la Segona Divisió A?

La primera temporada vam ser la revelació de la primera volta i vàrem aguantar el tipus i manternir-nos a la categoria amb gran part del bloc que va pujar des de Tercera Divisió. Quan es va guanyar al Celta a la primera jornada, no anàvem seriosament?

La segona temporada va ser un constant patir que va acabar en un penal transformat per Kiko Ratón que per sort va acabar entrant a dins. Anàvem en sèrio quan vam guanyar al Betis al Benito Villamarín amb gol de Cañas.

La tercera va ser la més tranquila. Situats a la zona mitja durant bona part de la temporada vam gaudir de l’explosió de Despotovic com a golejador a la Segona Divisió A. A més, van venir jugadors com Jandro. No anàvem en sèrio quan vam guanyar al Granada 2-0?

La quarta temporada va ser un calvari. Es va repetir l’escenari de la segona temporada i vam haver de patir de valent per mantenir-nos a la Liga Adelante. La flor de Salamero o els gols de Coro varen ser els salvadors de l’equip. Encara creien que no anàvem en sèrio?

La cinquena temporada és la més recordada i la més sorprenent. Molts seguidors de la lliga de plata van quedar bocabadats davant el poder ofensiu del Girona F.C. Jugadors com Acuña o Felipe Sanchón van arribar a la plantilla i d’altres es van revaloritzar com Benja. Després d’acabar quarts a la lliga i disputar la fase de play-off d’ascens a la Liga BBVA vam quedar-nos a les portes. Però, anàvem en sèrio! O encara no?

La sisena temporada va començar molt bé i va acabar molt bé. L’equip va encetar la temporada guanyant els dos primers partits i guanyant al camp del que seria un dels ascendits, l’Éibar. Els problemes extraesportius i la falta de liquidesa per fitxar un davanter de garanties van ser un gran lastre per a l’equip. Finalment, Pablo Machín Ortuño van arreglar la temporada i vam tornar a dir que anàvem seriosament.

Aquesta temporada els mitjans i els aficionats no tenen més remei de dir-nos que som un clàssic a la Liga Adelante. 7 temporades seguides donen molt de sí. Tanmateix, no és que anem només seriosament sinó que tenim pressa.

Volem fer quelcom gran. Volem que la ciutat tasti la Liga BBVA. Volem que l’estadi se’ns quedi petit. Volem que la pedrera sigui la tercera més important de Catalunya i volem que ens diguin que fem por.

En definitiva, tenim ganes de demostrar que som tossuts, perseverants i que sabem patir. Però que no ens prenguin com a broma, sinó com a realitat.

El Girona, colíder després de guanyar el Recre (2-0).

Els gols del Girona F.C. cedits per Esport3