Els meus (va dir Pablo Machín)

A quasi qualsevol temporada un 0-0 davant el Real Mallorca dels Marco Asensio, Pereyra o Valery Karpin ens hagués semblat un resultat força acceptable i evident. Que no tothom guanya al Mallorca cada dia i a la Liga Adelante hauria de semblar més evident. La realitat de la Segona Divisió A és que els noms compten menys que un 0 a l’esquerra si no tens equip. És el cas del Real Mallorca.

Va ser un d’aquells partits més previsibles del que hauria de ser el Girona F.C. aquesta temporada. Aguerrits a darrere i amb algunes ocasions a davant. El primer temps, de domini mallorquí, va ser extrany veient la trajectòria dels dos equips on el modest és a dalt i el poderós es a baix. Algunes ocasions del Mallorca i el Girona F.C. més pendent de treure aigua del vaixell que no pas de marcar algun gol.

La segona part va ser un xic diferent. El Girona F.C. va apretar més i les forces es van igualar i el partit va poder decantar-se per qualsevol dels dos bàndols. Fins aquí, tot normal. Més habitual encara era el canvi de Coris per Aday ja que l’extrem de Tossar de Mar li costa acabar la primera hora de partit sense patir físicament. Més endavant, Pablo Machín va demanar a Jandro que escalfés perquè, a priori, hauria de sortir al camp ben aviat. La cosa va quedar en un escalfabragues futbolístic. En Jandro va escalfar i tonificar tots els músculs pero no va arribar a sortir al terreny de joc. La grada va sentir la mateixa sensació que Jandro i, el marcador, també. Empat a 0 i cap a casa.

Els meus, devia pensar Pablo Machín. Els que confio. Aquells que no em fallaran. De moment, li ha sortit molt bé la jugada fins ara i no és pertinent llançar-lo als lleons ni tampoc criticar-lo de manera incisiva. Tanmateix, hauria de confiar en aquells que estan a la banqueta i, a priori, són bons jugadors per a la Segona Divisió A i per donar descans als seus. No sabem què va pensar Pablo Machín durant els últims 30 minuts de partit però el temps va córrer i, com sempre, va resultar implacable. Esperem que Pablo Machín allargui la llista dels seus i en surti beneficiat l’equip.

Estem on ens mereixem, ni més ni menys

Alguns els pot sonar una mica xocant que digui això. Però ho dic de debò. Alguns partits els hem guanyat fent poques ocasions de gols i mostrant una efectivitat de primera, en canvi, en els últims ens hem mostrat com un equip de Segona Divisió A. No és pas un insult, ni molt menys, prou que fem amb el pressupost que tenim!

Del que no tinc cap dubte és del joc mostrat les últimes jornades. Més pendent de la ofensiva que de la defensiva, més pendent de crear oportunitats que no de no rebre’n. I així és com habitualment es guanyen més partits. Ara fallem les ocasions que en d’altres partits les ficàvem sense ni saber com. Ara ens fiquen les ocasions que Becerra parava sense saber ni com. Per tant, tot quadra.

Molts deuen pensar en una baixada de tensió, d’estat físic o emocional. Potser és cert. Però l’equip si continua amb aquest joc té les de guanyar en la majoria de partits. La continuïtat en la idea de joc i el front comú que facin els jugadors poden ser determinants per aconseguir una altra ratxa positiva.

Cal que els últims minuts mostrem la solvència que s’ha mostrat en d’altres partits en resultats ajustats. Els dos gols rebuts en pilotes penjades a l’àrea ens fan perdre 2 punts que per joc i ocasions mereixíem. En d’altres partits, inclús haguéssim marcat el tercer després de rebutjar la pilota.

Molts tenen por del partit de Llagostera. Jo em temo que aquest partit el patirem, tindrà una tensió que no hem vist fins ara durant la temporada i ens faran més d’un ensurt. La UE Llagostera és un equip que viu un moment dolç dins una estada amarga a la Liga Adelante. La seva ratxa de dos partits guanyats, un a casa, i l’altra al camp del cuer l’Albacete i estar a un punt del totpoderós Barça B els fa trempar. Tanmateix, el Girona F.C. no és l’Albacete ni el Recreativo de Huelva (els dos amb ratxa negativa) i molt s’hauran d’esforçar per no sentir-se sotmesos i crear ocasions de gol.

No crec en un partit dominat de cap a peus per cap dels dos equips. La tensió es respira en l’ambient: segurament per la marxa sobtada de n’Oriol Alsina, l’intent de fitxar jugadors del Girona F.C. per part del club llagosterenc i els informes que es sap de memòria l’entrenador de la UE Llagostera sobre el Girona F.C. i els jugadors que controla. Ja juga amb això la UE Llagostera: el partit que el feia ascendir a Segona Divisió A no està exempt de polèmica ni de com dirien en castellà de triquiñuelas. És el seu joc. En certa manera, ens ha de recordar l’Alcorcón.


Les sensacions del partit

  • En positiu: El joc de l’equip i la capacitat de no rendir-se mai. El compromís amb què juguen els jugadors.
  • Es manté: El ritme golejador dels davanters del Girona F.C. Abans d’ahir va ser Fran Sandaza.
  • En negatiu: Pèrdua d’ofici a l’hora de defensar i la concreció de les ocasions. Cal matar.

L’ostra de la setmana és per aRichyEl compromís amb el club es veu premiat per l’estima de part de l’afició gironina. El seu gol mostra una de les seves qualitats: el golpeig de la pilota.

L’estadi de la Romareda és massa gran per a la Liga Adelante

El Real Zaragoza – Girona F.C. del passat diumenge em va recordar d’on venia el Real Zaragoza i on està. És d’aquells clubs que conquereixen algun títol nacional i europeu (la Recopa amb el mític gol de Nayim) i adquireixen una dimensió acord amb la seva població i la importància dins l’estat. Per això, la Romareda és un camp que li ve massa gran a la Liga Adelante.

No parlo de la plantilla dels rivals ni de la del Real Zaragoza. Parlo de la institució, del pes de l’estadi, del suport social i dels interessos tant de la LFP com de la RFEF. Ha d’estar el Real Zaragoza a la Liga BBVA? Interessa? Sí. Per què? Interessos econòmics. Quanta gent de l’Éibar s’ha fet soci del club o s’ha comprat el canal de pagament de torn per veure el seu equip? Interessa que tant les televisions i els patrocinadors guanyin més ingressos. És bo per a la lliga el paper de l’Éibar? Sí. És el cas de qué la feina ben feta té el seu premi. Està a la zona mitja i toreja a equips punters de la Liga BBVA.

Tornant al Girona F.C. està clar que no és el club que més gran li ve a la Liga Adelante. És d’aquells clubs que no molesta. Un modest que sempre dóna la nota ja sigui per dalt o per baix i que es cobreix tant de glòria com de patiment. Tampoc passa res si baixa. És llei de vida. Ai, però, si dóna massa la nota! És en aquests camps on el àrbitres poden encongir la mà en determinades ocasions o, en d’altres, tenir facilitat targetera.

Tanmateix, el partit d’ahir és un reflex del Girona F.C. d’aquesta temporada però sense la victòria. Joc directe, idees clares, bandes pletòriques, joc defensiu complet i uns jugadors compromesos. Tampoc l’àrbitre és una excusa. Sabíem que podia passar i dos errors individuals van ajudar al Real Zaragoza a guanyar el partit.

Les sensacions varen ser bones, el joc també i l’afició està orgullosa de l’actitud i de les aptituds de l’equip. Estic segur que a final de temporada estarem almenys als play-offs d’ascens que ja sabem que arribar ja és un premi. Guanyar el play-off seria com guanyar l’euromillón.


Les sensacions del partit 

  • En positiu: La línia de joc de l’equip i l’actitud dels jugadors. Seguint així el play-off ha de ser la realitat
  • Es manté: Les diverses maneres d’aconseguir el gol: diumenge al contraatac. Però s’ha marcat: en estàtic, pilota aturada, falta, penalti.
  • En negatiu: El poc respecte dels àrbitres a l’entitat. No és pas culpa nostra, és qüestió d’estar uns anys a la Liga BBVA i ens mirarien amb diferents ulls.

L’ostra del partit és per a en: Jaime Mata. Si la setmana passada va fallar força ocasions aquesta va fer honor al seu cognom: va matar la primera que va tenir. Demostra sempre ganes i un gran sentit tàctic del joc. Ara comencen a fer més goig els seus números de golejador.

Estadi de Montilivi de Girona des del Gol Sud

Des de la grada

El partit de diumenge va ser un clar exemple del que el Barça (tant el primer equip com el B) ha de fer en cada partit. Tanmateix, el Barça anava disfressat de blanquivermell. El Girona F.C. va fer un partit complet, amb arribades a bandes, amb la defensa ben col·locada i una alta pressió a l’àrea rival ja sigui per defendre com per atacar.

Estadi de Montilivi de Girona des del Gol Sud

Des del primer minut es va veure la diferència en la posició dels dos conjunts. El primer, el Girona F.C., comandant la pilota i enviant passades llargues fructíferes per a què tant Mata com Fran Sandaza les despengessin intel·ligentment a algun dels seus companys. Quan no es trobava el forat per dins els canvis d’orientació cap a Bigas, la novetat del partit, i cap a Cifuentes van ser un maldecap continu per a la defensa blaugrana. Només i Ortolà van semblar encertats en la majoria de les seves participacions i la defensa blaugrana en conjunt feia aigües per tot arreu.

Sembla la història d’una golejada o d’un líder intractable. Però no va ser així. Les ocasions s’han de contar amb 3 mans perquè no hi ha prou dits per contar-les. Mata en va ser el protagonista principal amb semimistos, rematades aturades per part d’Ortolà i rematades al primer toc més preciocistes que no pas efectives. Però el més efectiu va ser Alan Halilovic que en va tenir prou amb una conducció llarga, un parell de regats i un xut ajustat al pal per marcar el gol de la victoria per part del Barça B.

Un cop el Barça B va marcar el Girona F.C. es va anar desinflant arran del cansament físic i moral però va continuar tenint ocasions fins el minut final. El Barça B, sorprenentment, va sentir-se còmode en aquesta tesitura amb el pas dels minuts. La defensa estava més atenta, Samper donava criteri quan tenien la pilota als peus (que va entrar al descans en substitució d’un desafortunat Pol Calvet) i Adama i Sandro intentaven infructuosament trencar les línies gironines.

També hi va haver temps per a la polèmica. A la primera part Fran Sandaza va ser derribat per un defensor blaugrana però l’àrbitre va considerar que s’havia llançat a la psicina. Els que estàvem a la grada podríem entendre que no es pités penalti però mai que se li ensenyés la targeta groga. La derrota és injusta però no fa més que advertir que a la Segona Divisió A cal efectivitat a les dues àrees per pujar a la Liga BBVA. Ha estat el cas de la majoria dels partits del Girona F.C. però jugant així pocs equips podran batre l’equip gironí.

Menció apart mereix Bigas. Un lateral defensiu que té força recorregut, amb un bon tren inferior i  amb un marge de millora important. Se’l va notar pragmàtic a l’hora de jugar ofensivament buscant la combinació amb els interiors i davanters i centrant amb criteri. De la seva millora ofensiva en pot dependre ser un jugador en condicions per a la Liga BBVA o quedar-se a la Liga Adelante.

Agraeixo a la http://www.penyajandrista.cf/  les seves entrades per al partit del Girona F.C. – Barça B que em van tocar a la porra. A més d’estar ben situades vaig escoltar en directe per la megafonia de l’estadi la seva benvinguda en les penyes del Girona F.C.

L’escarni públic a Douglas

No és el primer cop que en l’escenari futbolístic i en el context futbolístic (que no té res a veure amb la realitat) es presenten casos de futbolistes acosats mediàticament pel seu escàs rendiment a la gespa.

Parlem d’ell, sí, l’home de moda. Douglas. Amb 160 minuts n’hem tingut prou per saber si centra bé o malament, si té tècnica o si defensa igual de malament o pitjor que Dani Alves. A l’altra banda, tenim el jugador de la pedrera Montoya que sempre ha estat una de les ninetes dels ulls dels barcelonistes perquè sempre hem cregut que havia de ser el lateral dret del Barça durant uns quants anys. Sabem que físicament és un portent que arriba amunt i avall, que tècnicament no desentona i que és més defensiu que ofensiu. 

L’escarni en els dos jugadors és diferent. D’una banda, Douglas és acusat mediàticament sense haver-lo vist en gaires minuts ni tractat amb l’adequada paciència per a què un home com ell tímid en essència pugui rendir almenys al 90%. Se’l veu cohibit, amb por de cometre un error que el condemni per sempre als inferns del Barça on jugadors com Romerito, Lucendo o Christanval temen que el seu lloc als altars de l’infern blaugrana sigui ocupat per Douglas. Ser recordat eternament és millor que no ser recordat deuen pensar alguns. És l’escenari ideal per a què un jugador rendeixi? Els 4 milions d’euros són una lacra tant important com per estar-lo mirant amb lupa inclús quan respira? O potser és que l’altra cara de la moneda és Montoya?

L’escarni positiu que està rebent Montoya no fa més que agitar encara més el barcelonisme, veient ombres o dissipant algun tema extraesportiu o als entrenaments d’en Montoya. Què passa amb ell? Personalment, crec que hauria de tenir minuts i no ser traspassat al mercat d’hivern. Però, i què sé jo dels entrenaments i dels moviments que hi han als despatxos d’en Zubizarreta?

Fa 6 anys el Barça va sorprendre amb el fitxatge de dues figures emergents del futbol brasiler: Henrique i Keirrison. El primer el va descartar Guardiola tot i costar 10 milions d’euros i, el segon, va anar de cessió en cessió fins que ha quedat en l’oblit. Entre tots dos 24 milions d’euros. Escarni? Poc. No va fer falta. La piloteta va entrar i no se’n va parlar mai més. Ara doncs, l’esperança de Douglas és que la pilota entri a la porteria contrària, no ser protagonista mai i que quan acabi el contracte ningú s’enrecordi d’ell. Tenir uns diners, montar un petit negoci en la població que més li hagi agradat i que pensi que el malson ja ha acabat.

Ja ens coneixem a Can Barça. Quan algú no entra, molt has de fer perquè et perdonin. En canvi, quan entres a l’aficionat (Larsson) ho has de fer malament com perquè no et recordin.

Becerra no sempre podrà parar-les totes

L’empat al camp de l’Osasuna quasi sempre (per a un Girona) és quelcom positiu. Ha sigut sempre un camp maleït per als equips grans (F.C.Barcelona o Real Madrid) però aquest any a la Liga Adelante han canviat les tornes. L’Osasuna és un equip amb potencial ofensiu però massa dèbil defensivament.

La posessió del Girona F.C. va ser molt baixa, la quantitat d’ocasions de l’equip pamplonès alta i l’efectivitat de Becerra altíssima. Quants partits més haurà d’estar inspirat? És un dels principals motius pels quals el Girona està amunt, liderant la classificació i obtenint mitja salvació a la butxaca. Tanmateix, encomanar-se a la inspiració d’un jugador sempre és perjudicial.

D’acord, l’equip funciona com a tal i ofensivament sempre tenim ocasions però i si la primera i segona ocasió que tingui el rival entren? Aquest tipus de partits quasi sempre els tenim a fora de casa on som els millors en números. Efectivitat al davant i al darrere. Però potser s’hauria de començar a pensar en aguantar una mica més la pilota, que ells corrin i que reduïm les ocasions del rival. No sempre tindrem a Becerra en estat de gràcia i als davanters en plena forma.

Un altre problema per al Girona F.C. és el desgast dels carrilers. Cifu comença a tenir problemes físics i Juncà pateix lesions musculars que no acaben de fer net. És llavors quan utilitzem els Coris, Aday o Juanlu que poden suplir bé la posició sense ser específics d’aquella tasca. Caldria, segons el meu parer, fer rotacions en aquella zona doncs és la que més pateix pel desgast físic.

Fins ara no ens podem queixar ni del joc ni dels resultats però cal començar a pensar en moure les peces i canviar algun concepte per evitar una caiguda en el rendiment i, conseqüentment, en els resultats. Mentrestant, a sumar punts.

Sempre hem anat en sèrio

Alguns mitjans de comunicació i espectadors que segueixen la Liga Adelante comencen a dir allò de van en serio. La qual cosa pregunto, des de quan el Girona F.C. no ha anat  seriosament a la Segona Divisió A?

La primera temporada vam ser la revelació de la primera volta i vàrem aguantar el tipus i manternir-nos a la categoria amb gran part del bloc que va pujar des de Tercera Divisió. Quan es va guanyar al Celta a la primera jornada, no anàvem seriosament?

La segona temporada va ser un constant patir que va acabar en un penal transformat per Kiko Ratón que per sort va acabar entrant a dins. Anàvem en sèrio quan vam guanyar al Betis al Benito Villamarín amb gol de Cañas.

La tercera va ser la més tranquila. Situats a la zona mitja durant bona part de la temporada vam gaudir de l’explosió de Despotovic com a golejador a la Segona Divisió A. A més, van venir jugadors com Jandro. No anàvem en sèrio quan vam guanyar al Granada 2-0?

La quarta temporada va ser un calvari. Es va repetir l’escenari de la segona temporada i vam haver de patir de valent per mantenir-nos a la Liga Adelante. La flor de Salamero o els gols de Coro varen ser els salvadors de l’equip. Encara creien que no anàvem en sèrio?

La cinquena temporada és la més recordada i la més sorprenent. Molts seguidors de la lliga de plata van quedar bocabadats davant el poder ofensiu del Girona F.C. Jugadors com Acuña o Felipe Sanchón van arribar a la plantilla i d’altres es van revaloritzar com Benja. Després d’acabar quarts a la lliga i disputar la fase de play-off d’ascens a la Liga BBVA vam quedar-nos a les portes. Però, anàvem en sèrio! O encara no?

La sisena temporada va començar molt bé i va acabar molt bé. L’equip va encetar la temporada guanyant els dos primers partits i guanyant al camp del que seria un dels ascendits, l’Éibar. Els problemes extraesportius i la falta de liquidesa per fitxar un davanter de garanties van ser un gran lastre per a l’equip. Finalment, Pablo Machín Ortuño van arreglar la temporada i vam tornar a dir que anàvem seriosament.

Aquesta temporada els mitjans i els aficionats no tenen més remei de dir-nos que som un clàssic a la Liga Adelante. 7 temporades seguides donen molt de sí. Tanmateix, no és que anem només seriosament sinó que tenim pressa.

Volem fer quelcom gran. Volem que la ciutat tasti la Liga BBVA. Volem que l’estadi se’ns quedi petit. Volem que la pedrera sigui la tercera més important de Catalunya i volem que ens diguin que fem por.

En definitiva, tenim ganes de demostrar que som tossuts, perseverants i que sabem patir. Però que no ens prenguin com a broma, sinó com a realitat.

El Girona, colíder després de guanyar el Recre (2-0).

Els gols del Girona F.C. cedits per Esport3

Les mata callant

No se n’havia anat ni tampoc ha tornat. És el de sempre. El petitó com alguns li diuen ja ha superat el rècord de Zarra. Quan tothom dubta de la seva professionalitat, de l’amor als seus colors, de la seva qualitat, del seu estat físic o de la mentalitat guanyadora sol tancar les boques amb 2 o 3 gols. I si Cristiano Ronaldo en fa 2 no us preocupeu perquè en farà 3. Leo Messi encara està construint la seva llegenda que podrà ser tant gran com ell vulgui que sigui. I si és tant gran com la seva ambició mostrada encara queda molt per veure i gaudir.

Molts culers que ens vam plantar a veure el partit (ja sigui al camp o a la televisió) estàvem temerosos de rebre un cop mortal en les aspiracions del F.C.Barcelona de fer quelcom a la lliga. A la primera part un Barça de control i de contemporització ha pogut marcar l’únic gol a través d’una falta excel·lentment llançada per Leo Messi. Moltes aproximacions, molts “huy!” però només un gol.

A la represa ha topat amb el tòpic del Barça: 1 rematada a la seva porteria i 1 gol. Per més inri se’l marcava en pròpia porta Jordi AlbaHo veia negre. Tanmateix una falta llançada per Xavi (crec que Rakitic les hauria de llançar) la remata Neymar al fons de la xarxa. A partir d’aquí recital de Leo Messi i Luis Suárez que amb les seves desmarcades i centrades han completat un excel·lent 5-1 al Sevilla d’ Unai Emery.

Menció apart per Rakitic i Mathieu. Tots dos s’han consolidat com dues peces importants dins l’engranatge blaugrana. Trobo a faltar més xuts des de fora de l’àrea per part del primer però ja porta 3 gols (a ritme de 10 al final de la lliga). Aporta desplegament físic, toc en llarg, xut i treball. L’únic però que li poso és la seva lentitud en algunes accions. El defensa francès ha estat blanc de crítiques pel seu preu i la seva afició a fumar. És un jugador ràpid, bo en el tackle, bon joc aeri, criteri a l’hora de jugar la pilota i molta serenor. Molts cops massa. Però dóna una sensació de seguretat en les accions defensives que els cors que ens bombegen ho fan amb més tranquilitat.

Messi al Camp Nou xutant un còrner.

L’entorn intern i l’entorn extern cremen a Messi

Sembla fet a posta. Tot plegat. Des de l’aturada de seleccions que s’ha demostrat que avorreix i no serveix per a res (almenys a mi, les seleccions són una toia per recaudar diners per part de les federacions) i les notícies entorn de Messi i la seva suposada no-continuïtat en el F.C. Barcelona.

Després de dos anys de desgast de l’equip campió de tants títols l’ha plantilla ha anat perdent elements fins quedar-se en restes d’allò que va ser. Per edat, lesions, traspassos i fins de cicle l’equip no és el mateix. La pressió de tots els jugadors per aconseguir tots els títols, de ser anomenats des de fa anys el millor equip del món (si som realistes, ja no ho som) i de mantenir el rendiment que va mantenir durant l’època dorada de Guardiola genera un forat negre del qual no en poden escapar.

Ningú fins fa un any havia discutit Messi en l’actual plantilla blaugrana. Tots volíem que amb 32 o 33 anys marxés per anar a la ciutat on va néixer per jugar als Newell’s Old Boys. Fa uns mesos dèiem que no corriano tenia xispapassava de tot, entre d’altres. Ara sembla que torna a estar en forma (que no plena forma). Tanmateix, l’entorn intern i extern blaugrana comença a moure’s perquè d’aquí any i mig es celebren eleccions. La ineptitud i poca traça de l’actual directiva, les declaracions de Benedito (moltes encertades), l’aparició de Joan Laporta parlant de legitimitat quan fa uns anys els socis van votar a favor de la moció de censura en un 60% (quina poca memoria tenim!). L’aigua bull. I molt.

El Real Madrid viu èpoques glorioses (1 copa del rei i 1 Champions League en els últims anys) i la premsa nacional sembla encarregada de dir que Cristiano Ronaldo salta més, corre més, xuta millor, és molt competitiu i llavors s’enfada si no li passen la bola i és un bicho. En canvi, Messi és un petit dictador que s’enfada si no li passen la pilota, vomita i comet frau fiscal intencionadament. El discurs nacional dels diaris esportius és l’adoptat per Goebbels: digues mil cops 1 mentida i serà veritat. La directiva no fa esforços per defendre’l i l’afició dubta de Messi.  Els amics i companys que han marxat estan vivint bones èpoques i potser Messi estaria pensant que un canvi d’aires li aniria millor.

Tot són rumors per omplir pàgines, per desacreditar en Leo, per ensorrar més els ànims dels culers i perquè hi hagi una nova època: l’hegemonia del Real Madrid. Sona descabellat però la meva opinió és que el procés català, l’entorn polític i els diners que acumula i gasta el club merengue pot provocar una hegemonia tant de títols com de premsa. Tothom calla. Tothom sap el que passa dins el club madrileny però ara no toca. 

Si el Barça no funciona i no guanya títols els principals responsables seran la directiva i l’entrenador però penso que l’entorn blaugrana que bull per les eleccions i l’entorn de Madrid estan empenyent una mica més a un Barça a l’abisme.

Saben a què juguen i, a més, ho fan molt bé

L’enèsima victòria del Girona F.C. aquesta temporada no és fruit d’un pressupost alt a la categoria, ni tampoc d’un club amb una gran massa social (això sí, tenint en compte que Girona té 90.000 habitants). És el fruit de continuïtat, esforç, confiança, saber què fer en cada moment, ofici, efectivitat i lluita fins a l’últim minut.

A mi, personalment, no em sorprèn que el Girona estigui jugant tant bé. Té uns jugadors que s’adapten perfectament a l’estil del 5-3-2 (3-5-2 en atac). Dos carrilers de primera divisió que juguen a la Liga AdelanteDavid Juncà Cifu. Els dos barbuts són de característiques una mica diferents; mentre Cifu destaca per la seva fortalesa física i l’arribada des de la segona línia, David Juncà destaca per la seva qualitat tècnica, el regat i la centrada. Aquelles centrades entre el porter i la defensa que tant mal fan. Aquelles que tant agraden a l’entrenador i que un toc les fica a dins. 

La defensa es compenetra amb un central ràpid que mai destaca. Ramalho, un jugador vingut de la cantera de l’Athletic de Bilbao, destaca per la seva rapidesa i perquè tanca els forats de la defensa. Mai se’l notarà massa. I això és bo. Perquè significa que no comet errors i està al lloc adequat per avortar les escomeses del rival. A la defensa es complementen Richy i Lejeune. El primer destaca per la col·locació i el seu compromís (i una acceptable sortida de pilota) i, el segon, destaca per les passades llargues, el joc aeri i la col·locació. Becerra és el mur felí: ràpid, amb molts reflexes i amb molt de caràcter.

No cal oblidar els pivots. Pere Pons s’ha consagrat com un pivot defensiu molt intens, que recupera moltes pilotes però que també sap incorporar-se a l’atac. Granell, o Le Class, destaca per la seva classe, la tècnica i el xut. Alguns es van tornar bojos quan van saber que fitxàvem un centrecampista que havia baixat a tercera divisió amb l’AE Prat. Ara es tornen bojos quan intenten raonar per què jugava a Segona B. Finalment, Eloi Amagat completa el trivot. Sap controlar el joc, xuta bé, passa bé i xuta bé les faltes.

A la davantera Felipe continua fent de rateta anant-se dels jugadors per la seva velocitat i qualitat i marcant gols; mentre que Fran Sandaza està rememorant les seves èpoques a Escòcia: bona tècnica, lluita, jugar d’esquenes a la porteria i gol.

Alguns s’estranyen de què estigui a dalt. D’altres no tant. El cas és que el nostre Girona torna a sorprendre com fa 2 temporades. Les aficions rivals comencen a pensar que no ens anem de la Liga Adelante ni amb aigua calenta i lleixiu. Alguna cosa debem tenir com a club que patint sempre ens ensortim amb la nostra. Potser, és que sempre que patim sabem fer-ho i guanyem.