I per any nou, victòria nova

Han calgut uns quants partits més per a què l’afició del Girona F.C. pugui veure el seu equip emportar-se els 3 punts de Montilivi. De sensacions durant aquests partits n’hi ha hagut diverses: bones, regulars i dolentes. Malgrat tot, l’equip continuava perdent partits (Còrdova i Elx, per exemple) i empats. Segurament, es va merèixer guanyar un d’aquests duels igualats, amb ocasions per als dos bàndols. Tanmateix, però a partir del juny del 2015 aquest no ha estat el semestre gironí. Ni quant a joc ni quant a resultats. 

L’alineació gironina no va aportar gaires sorpreses excepte la no-alineació de Borja García que, al meu parer, hauria de jugar més. 

gironavalladolid

L’equip de Machín va pressionar fort els primers minuts en busca del gol que els aplanés el camí davant un Valladolid F.C. poc semblant a l’any anterior. Mata amb dues rematades al pal els primers 15 minuts va estar a punt d’avançar el Girona. La sensació que es podia tornar a repetir un resultat negatiu a casa essent igual o superiors al rival flairava en l’ambient. L’equip va gaudir d’aproximacions a la porteria defensada per Kepa però la defensa local, el porter i la manca de confiança de la davantera gironina van impedir un resultat favorable. 

A la segona meitat la intensitat dels primers minuts gironins es va repetir i fruit d’allò va arribar el primer i únic gol. Eloi, que ahir va fer un bon partit, va centrar la pilota i Jairo a 2 metres de la porteria va rematar amb el cap a gol. L’1-0 feia marxar fantasmes i el propi equip va començar a creure-s’ho. Coris, molt incisiu a la banda dreta, va ser objecte d’un penal que l’àrbitre va veure però que es va desdir de xiular. Més tard, el Girona gaudiria d’ocasions per ampliar la renda però la falta d’encert dels davanters gironins van esperonar els jugadors del Valladolid C.F. Van creure que ells també podien arrambar un punt de Montilivi en una acció final però, aquest cop sí, l’equip va jugar amb el temps i va estar efectiu a l’àrea pròpia. 


 

Positius i negatius

En negatiu: La falta d’eficàcia de cara a gol. El dilluns va ser suficient amb 1 gol però es necessita que l’equip sigui més golejador: 18 gols en 19 partits.

Es manté en negatiu: Pocs afluència als partits. Segurament, a final de temporada quan ens juguem les garrofes (ja sigui amunt o avall) les graderies s’ompliran però ara mateix també es necessita sumar des de la grada. 

Es manté: El 5-3-2 (o 3-5-2, com vulgueu) de Machín. Les crítiques per mantenir la formació han estat quasi generalitzades. Els equips rivals comencen a agafar-li el truc al Girona F.C. i aprofiten les bandes que deixa desguarnides l’equip quan ataca per llançar contraatacs. Tanmateix, és just dir que el Girona mereix tenir uns quants punts més al sarró. 

Es manté en positiu: Les ganes de Mata. És d’aquells davanters que té tants retractors com defensors. Lluita, no té mala qualitat tècnica, va marcant gols i és molt mòbil. El defecte és que li costa marcar. La virtut és la insistència i la perseverància. Tard o d’hora li entraran més.

En positiu: La intensitat. Durant alguns partits els jugadors no han estat tant intensos com el rival i en una formació tant específica i que requereix molta atenció com és el 5-3-2 es nota. El dilluns la intensitat va recordar a la de l’any passat. Si seguim així el més probable és acabar lluitant per accedir al play-off. 

 

El “Déjà Vu” i l’inici de la temporada

Si mirem el significat que li posa el propi Google a la paraula “déjà vu” trobarem la següent definició:

Sensación de haber pasado con anterioridad por una situación que se está produciendo por primera vez

Durant aquest inici de temporada 2015/2016 a la Liga Adelante el Girona F.C. ha viscut situacions passades que retornen a la ment i a la pell dels aficionats encara amb la marca agradolça de la passada temporada.

A la primera jornada el Girona va enfrontar-se al Bilbao Athletic al nou “Estadio de San Mamés” en un partit poc lluït dels dos conjunts en què un gol en fora de joc de Jairo Morillas va donar els 3 punts a l’equip català. Personalment vaig tenir 3 déjà vu:

  • Un gol en fora de joc en els últims minuts. En aquest cas ens va afavorir. Malauradament, el gol de Lejeune en fora de joc no va pujar al marcador i no vam ascendir a la Liga BBVA. La vida escull en moments inoportuns les oportunitats.
  • Els 0-1 fora de casa. Van haver-hi fins a 5 resultats fora de casa la temporada passada. Comencem igual vaig pensar!
  • L’efectivitat. Es poden comptar amb els dits de la mà les ocasions de gol i es va arribar a la xarxa en 1. Suficient.

La següent jornada ens enfrontàvem a un Club Deportivo Numancia que venia de guanyar 6-3 al Club Deportivo Tenerife (al qual seguirem l’estel·la d’equips que anirà deixant durant aquesta temporada) del nostre ex-entrenador Raül Agné. Durant els 90 minuts els aficionats que van anar a Montilivi varen veure les evolucions de Javi Álamo per la banda dreta, molt diferent en comparació en el físic i en el joc de Cifuentes. També van veure l’escollit per substituir al carril esquerrà: Carlos Clerc. Els dos jugadors van treure de corcoll la defensa numantina. Mentrestant, Lejeune i Jaime Mata s’encarregaven d’afusellar la porteria del marroquí Munir (res a veure amb el jugador barcelonista) després de rebre un gol als primers minuts de Pablo Valcarce (el qual probablement donarà moltes alegries als aficionats de Sòria). Tanmateix, com un sobre sucre afegit a un cafè amb llet, el Girona F.C. es va dissoldre i va veure com en els últims 10 minuts el C.D. Numancia remuntava el resultat. Un gol de penal de Dani Aquino (un dels màxims golejadors la passada temporada a la Segona Divisió B Grup 2 on va baixar a Tercera Divisió amb l’Atlético de Madrid B) i un gol de Pablo Valcarce en l’últim sospir van derrotar un conjunt gironí enfonsat després tornar a tenir les mateixes sensacions que la passada temporada en l’última jornada: “El Déjá Vu”  .

Ahir ens vàrem enfrontar al Nou Estadi del Gimnàstic de Tarragona. L’equip tarragoní conserva el bloc que va pujar a Segona Divisió A  i li va valer un solitari gol de Jean Luc per fer-se amb la victòria davant un equip nostre poc reconeixible.

Malgrat haver començat amb aquestes sensacions a vegades tant dolces com, a vegades, tant cruels el Girona F.C. té per endavant una temporada per demostrar que reviu com una Au Fènix quan la converteixen en cendres. Tornem-hi.


  • En positiu: La columna de l’equip segueix sent la mateixa: l’entrenador (Pablo Machín), el porter (Becerra), la defensa (Richy i Lejeune) i el migcamp (Pere Pons i Granell). Es trobaran a faltar els gols d’en Fran Sandaza però segur que Mata i companyia podran substituir-lo.
  • Es manté en positiu: El sistema i els automatismes. El 3-5-2 que alguns han volgut imitar continua donant els seus fruits. Veurem, però, com els rivals ens hauran mirat en lupa i caldrà fer modificacions.
  • Es manté en negatiu: La dinàmica i la crueltat. Un altre gol a l’últim minut que fan volar punts i un altre partit gris que acaba en derrota. Tant important és puntuar en partits dolents com guanyar els que es juguen bé.
  • En negatiu: La intensitat per la banda dreta de Cifuentes. En Javi Álamo té millors qualitats per arribar a banda, centrar, regatejar o xutar. Però, la intensitat ofensiva i defensiva d’en Cifuentes serà impossible que la mantingui. No només li servia per ser una paparra amb els extrems rivals sinó per arribar a tot arreu en qualsevol minut. El trobarem a faltar.

No cal patir: ascendirem

I així de clar us ho dic. Per què? Perquè ja van força partits en els que quan hem hagut de guanyar sí o sí a camps complicats com l’Alavés o el Barcelona B s’ha guanyat i amb sensacions immillorables. A casa s’ha guanyat a la U.E. Llagostera que, apart de felicitar-la pel seu gran paper aquest any a la Liga Adelante, es va mostrar com ós dur de rosegar. El seu triple mur el va enderrocar el persistent Fran Sandaza al minut 76. Ara mateix, no se’m passa pel cap perdre la segona posició.

En cap moment l’equip ha perdut la fe ni li ha entrat la por a la victòria. La fam i l’ambició de l’equip ja no té límits atès que la confiança personal i del grup i la seguretat en el sistema de joc formen un engranatge difícil de parar. L’èxit ja no provoca el vertigen que va patir el Girona de Rubi fa dos anys quan a Montilivi es van perdre els 3 punts davant del Xerez C.D. (ja desaparegut). El contrari, l’èxit s’està assolint. A dos partits de l’ascens i depenent de sí mateix, el Girona F.C. es troba en una oportunitat històrica impensable l’estiu passat.

Algun cop he anat enrere aquí al blog per saber com estàvem fa un any. Com estàvem? Menjant-nos les ungles després d’empatar a 1 contra el Reial Mallorca a falta de dos partits per acabar la temporada. Havíem de guanyar a Ponferrada i guanyar a casa el que seria segon classificat de la categoria, el Real Deportivo de A Coruña. Ho vam aconseguir. Situar-nos en el context del club, en l’any passat i en fa dos anys ens permet visualitzar millor el que està fent aquest equip. Alguns en dirien fent època, d’altres dirien que repetint el que vam fer dos anys i jo dic Per fi!! Som el segon equip de la categoria que més temporades consecutives porta a la Divisió de Plata del futbol estatal. Ja era hora de canviar d’escenari i visitar camps històrics. I més, encara, que ens visitin.

Així doncs, companys/es, no tingueu por. No tingueu nervis. La compostura i les sensacions de l’equip són immillorables: físicament estem plens de benzina, tècnicament pocs equips ens superen, Lejeune juga amb el colze penjant i va sobrat, la defensa és un mur i la pressió és igual d’alta que a principi de temporada. Durant alguns moments d’aquests dues jornades veurem que l’equip flaqueja durant algunes estones. És molt possible. L’alè de l’afició ha d’aguantar les embranzides del rival i donar les forces necessàries per a què els nostres killers empenyin la pilota al fons de la porteria.


En positiu: l’olfacte golejador de Jaime Mata. Algun cop s’ha dit que era un jugador que ho feia quasi tot bé però que fallava en allò que marca diferències entre els davanters: la punteria de cara a gol. Bé, ja no es pot dir que no marqui. I ara, en moments crucials. El vot de confiança de l’entrenador Pablo Machín i la inèrcia positiva de l’equip l’han ajudat a rendir al seu millor nivell.

Es manté: la importància d’Aday. Tot i que Juncà ha recuperat el carril esquerre i que està jugant de forma excel·lent quan juga Aday aporta dribbling, passada, centrada i xut. Pocs esperàvem el rendiment d’aquest jugador que està explotant aquí a Girona.

En negatiu: no saber qui són els propietaris. Respectem, i molt, la clàusula de confidencialitat i estem segurs que els nous propietaris busquen el millor per al Girona F.C. Però, volem celebrar l’ascens amb vosaltres!

A en Pablo Machín li agraden les situacions que estan entre l’espasa i la paret

Recordo que l’any passat érem en una situació de caixa o faixa on sumar 3 punts a cada partit era importantíssim per mantenir la categoria. Potser aquesta situació s’assembla a l’actual perquè el nostre objectiu és sumar també de 3 en 3. L’objectiu i les conseqüències per al club són diferents però el camí per recórrer era el mateix. Sumem de 3 en 3.

Si veiem el que deia en Pablo l’any passat per aquestes altures de la temporada comentava que necessitava anar a l’atac perquè havia de sumar de 3 en 3. No s’estava amb romanços. Havia d’arriscar i posar en pràctica una tàctica ofensiva i que encaixés amb la plantilla. Així doncs, Juncà i Ivan López van ser les estrelles de les bandes d’aquell Girona F.C. que va salvar-se a l’última jornada. Aquell 5-3-2 o 3-5-2 va triumfar i ja no és l’únic equip que l’utilitza. Quan a l’inici de temporada es va establir l’objectiu de la permanència i que no volíem patir l’entrenador sorià va continuar amb la mateixa formació i la mateixa ambició: sumar de 3 en 3 sigui quin sigui el rival i no jugar sempre a veure-les venir. Un cop l’equip va tornar a estar al voltant dels 50 punts l’equip va patir una petita davallada de forma i resultats en el que les crítiques a la seva gestió van ser diverses: felicitacions per aconseguir els 50 punts molt d’hora però que va pecar de fer poques rotacions, menystenir jugadors prou aprofitables per la Liga Adelante com Bordas o Cristian Gómez o baixar de revolucions l’equip que semblava més conforme amb la situació.

Un cop la situació va corregir-se i l’ascens ha passat a poder ser una realitat que no pas a ser un somni humit, el tècnic del Girona F.C. s’ha tornat a posar entre l’espasa i la paret: cal sumar de 3 en 3 sense excuses. El veiem tornant a arriscar en cada alineació, a jugar amb la màxima intensitat i exprimint al màxim els jugadors. El Girona no és un equip contemplatiu ni que es conforma amb 1 gol: si pot marcar-ne 1 o 2 més millor. Òbviament, la defensa és un punt clau en aquesta defensa de 5 però l’atac està sent prolífic ja sigui de jugada o de pilota aturada.

Alguns seguidors sorians del Numància C.D. es pregunten per què aquell equip que va dirigir Pablo Machín fa uns anys era tant fort a casa i tant feble a fora: quasi tot el contrari que aquí. Va canviar alguna cosa? Els objectius eren diferents? No va haver de jugar-se la posició de l’equip a una carta? Pocs aficionats coneixíem la llibreta de Pablo Machín quan va arribar a Girona disposat a guanyar molt en una situació molt complicada. Amb el caixa o faixa d’aquella situació tant personal a la banqueta com del Girona F.C. a la Liga Adelante se’n va sortir. Potser al club i al tècnic sorià els ha enganxat una característica molt particular de tots dos: o caixa o faixa. Patiment sigui per una banda o altra. Miracles a dojo. Ben trobats estem i contents que anem cap a casa quan veiem el joc de l’equip i els 3 punts al sarró.

Crec que alguna conclusió ben concreta n’ha tret de Girona i de Sòria en Pablo Machín, oi?


En positiu: Dinàmica guanyadora. Seguim sumant de 3 en 3 i marcant de 3 en 3. La bona notícia, a més, és que Mata torna a marcar. El necessitem.

Es manté: La defensa de 5. Quan un parla amb aficionats d’altres equips de la Liga Adelante destaquen la línea de 5 que tenim al darrere. Lejeune, Richy i Ramalho s’han convertit en peces cotitzades d’aquí a final de temporada. L’ascens del Girona F.C. podria calmar-nos en aquest sentit.

En negatiu: Pensar que el Barça B s’ha de deixar guanyar. Si fem una anàlisi dels partits del Girona F.C. al Miniestadi s’ha guanyat, empatat i perdut. Pocs recorden el gol a l’últim minut de Despotovic davant el Barça B que va significar una bocanada d’aire de cara a la temporada 2010/2011. Pocs recorden que fa 2 anys a Montilivi es va guanyar 1-0 quan necessitàvem la victòria per aspirar a la Liga BBVA. No podem demanar que es deixin guanyar. I menys ara que poden baixar.

La pedagogia, la moral i el grup són les nostres armes

Feia 2 anys que no vèiem aquestes aspiracions d’ascens a la Liga BBVA tan a prop. A tocar. Només falta l’empenteta final. L’últim esforç per sumar els màxims punts possibles i entrar a l’ascens directe que és el gran objectiu d’aquest Girona F.C. que diuen que fa curt de plantilla.

L’onze inicial ens el sabem tots: Becerra; Cifu, Ramalho, Richy, Lejeune, Aday (Juncà si està recuperat); Pere Pons, Granell, Eloi; Felipe i Fran Sandaza. Poques variacions hi han hagut en diversos partits. Potser té a veure amb què aquest onze ens ha rendit a les mil meravelles, que volíem assegurar-nos matemàticament la permanència el més aviat possible o que quan han entrat altres jugadors no han rendit tant bé com els titulars. Però ara no es tracta d’exprimir al màxim aquest onze i patir amb els altres integrants. M’explico.

Tenim l’exemple de Jaime Mata. L’afició s’ha desesperat cops perquè a l’hora de definir a gol sovint ho fa d’una manera poc assassina. En aquest sentit, sembla Patrick Kluivert. Genera espais, va bé de cap, s’esforça molt i sempre ho intenta. Malgrat això, no porta gaires gols i sí moltes ocasions fallades. Val. Però no ens serveix de res (ni a ell ni a nosaltres) seguir amb la tònica negativista. Un jugador que ha marcat 30 gols amb el Lleida Esportiu no ens pot aportar més gols? La pedagogia és el que necessitem. Tant ell com el GIrona F.C. necessitem confiar els uns els altres i animar al Jaime a què ho segueixi intentant sense obsessionar-se. Ell s’ho val. Ell té qualitat però li falta sort. El mateix podem dir de Gerard Bordas, els Cristians, Carles Mas o d’altres. Necessitem que tots estiguin implicats, que se sentin un més del grup que suma tot el possible i que tothom és vàlid per jugar. Necessitem una moral alta de grup. Un bon ambient de vestuari i la unió cap a un objectiu comú ha de valdre per superar altres equips amb més pressupost i història: Betis, Las Palmas, Sporting de Gijón i Real Valladolid.

Tenim davant un repte que encara no hem assolit. No només es tracta de jugar a la Liga BBVA. Es tracta de jugar contra el F.C. Barcelona o el Real Madrid. També de què quan una televisió estrangera ens retransmeti situï Girona al mapa del món com una petita ciutat que el seu club ha aconseguit una petita proesa. Quelcom com l’Éibar. Demostrar que més enllà dels diners la feina ben feta sempre té premi. El nostre premi no el vam poder gaudir fa dos anys però aquest any podem fer-la grossa un altre cop.

No m’oblido de l‘actor número 12. L’afició ha d’estar més que mai amb l’equip i animar encara que vagin mal dades. El suport anímic serà clau per mantenir l’equip quan ell sol no es pugui sostindre. N’hi hauran d’aquests moments.


 

En negatiu: Instint assassí. Hi ha dies que per més que tinguem ocasions no ens entren. No hi ha manera. No hi ha una engaltada des de fora de l’àrea que, almenys, fa tremolar el porter o els pals de la porteria. Fer por intimida i a vegades ens falta ser més pràctics.

Es manté: La inèrcia de bon joc col·lectiu tant defensivament com ofensivament. Llàstima d’errors individuals que ens van costar dos gols contra el Las Palmas. Tot i això, la defensa aquest any és prou forta.

En positiu: Problemes econòmics sol·lucionats. Siguin o no els millors amos que es poden tenir sembla que hi ha un pla per pagar el que es deu i ésser solvents cada any.

El Girona F.C. torna

Era un partit que poca gent confiava en què podíem guanyar. Tot i els antecedents amb el C.D. Mirandés els quals indicaven que sempre els guanyem tant a Montilivi o Anduva ningú posava la mà al foc per la victòria. Però el Girona F.C. va tornar a recuperar sensacions passades, que semblaven llunyanes quan no fa pas tant arrassava fora de casa.

Havíem tingut dos partits a casa en els que molts pensaven clau treure els 6 punts. Però aquest Girona F.C. no és el del fortí a Montilivi i el despropòsit a fora de casa. Vam empatar els dos partits en els que perfectament podríem haver aconseguit només 1 (mereixia quelcom més l’Albacete i davant el Sabadell es va fallar bastant) o aconseguir 6 punts (tenint l’efectivitat d’altres dies). A fora de casa és el millor equip  de la categoria amb 30 punts aconseguits i, a casa, es manté com un equip mitjà on acumula 26 punts.

La clau d’aquest fet rau en la forma de jugar de l’equip gironí. Es troba molt còmode defensant la porteria i llançant pilotes llargues a la davantera o amb Granell, Pere Pons i Eloi Amagat fent un joc directe cap a porteria. Quan l’equip marca gol , als rivals els hi costa molt obrir la defensa numantina del Girona i molts cops, l’equip gironí, aprofita les pèrdues de pilota per llançar contraatacs i finiquitar el partit. Com a equip visitant desespera als rivals i aficionats locals i frustra el joc rival.

En canvi, a casa es troba amb la pressió de jugar atacant. Ataca bé però li ha mancat efectivitat en els últims metres i deixa espais enrere on els rivals aprofiten per jugar al contraatac i fer gols a pilota aturada. A casa, el Girona F.C. es frustra alguns cops davant el poc encert als últims metres dels seus davanters.

Les bones notícies esportives no van acompanyades per una entitat que, vist des de fora, sembla destinada a tenir els mateixos problemes que una telenovel·la catalana de fa 20 anys. El propietari del club, Josep Delgado, té la urgència de vendre l’equip si no vol posar els diners que toquen el 9 d’abril i les parts que volen comprar tenen urgència en solucionar els problemes econòmics de l’entitat i començar de nou. Quin és el problema? Esgarrapar cèntims fins al final. Perjudicats? Tots plegats. Sobretot els aficionats que ja fa temps que el cor ens avisa. Els compradors perquè no poden obtenir l’entitat i han de suportar tots els obstacles que la part venedora acaba posant. El venedors tenen la paella pel mànec però, ¡Compte que crema! I quan cremi de debò tots plegats podem tenir un ensurt


En negatiu: La contínua lluita de poder a can Montilivi. Entenc que l’equip és un bon reclam…però i si penséssim més en l’entitat i els aficionats i una mica menys en els calers? Potser fins i tot sortirien guanyant.

Es manté: La ratxa fora de casa continua. No puc posar-la en positiu perquè la tendència ja és positiva i es manté. Som el millor equip visitant. No podem demanar més.

En positiu: Tornen les sensacions i vibracions amb el joc desplegat. Ahir es va demostrar que fins i tot els suplents poden rendir a bon nivell i que els titulars poden descansar per afrontar amb garanties el play-off. Sempre s’ha comentat que la base que aquest equip encara estigui a Segona A és el vestidor.

L’ostra del dia: La campanya #omplimMontilivi . Ja és hora que tots plegats fem un esforç i anem a l’estadi per guanyar al Valladolid. Si els guanyem els tindrem a 5 punts i l’ascens directe més a prop.

L’ostra caducada: Josep Delgado. Es pot entendre la teva postura però… si us plau no ens facis mal. El Girona F.C. l’estimem com si fos el nostre germà

 

 

 

 

 

Contextualitzem

El Girona F.C. abans d’ahir va perdre l’oportunitat de passar el Las Palmas i situar-se ben a prop de l’ascens directe. Era un partit que gran part dels aficionats gironins pensàvem que hauríem de guanyar aprofitant que, teòricament, era un equip assequible l‘Albacete. No va ser així. La classificació de l’equip manxec ara mateix enganya i fa unes jornades que està en una bona dinàmica. Bon joc, resultats i ja han sortit del descens.

El partit va ser decepcionant, no només pel joc mostrat pel Girona F.C. A anys-llum del rendiment mostrat unes jornades anteriors on s’arribava primer a les pilotes dividides, es guanyava la possessió de la pilota o era igualada, l’equip semblava un bloc que funcionava sense desencaixar cap peça. les línies estaven juntes i es pressionava i es jugava en bloc. Davant l’Albacete el Girona F.C. no va ser aquell el qual estem acostumats. Més aviat, ho semblava l’Albacete. Una pressió constant sobre els jugadors gironins ben amunt, bona col·locació i distribució de la pilota però una falta alarmant d’efectivitat a dalt que sí va mostrar el Girona F.C. Lejeune i Richy van erigir-se en salvadors de l’equip de Montilivi posant el 2-0 al marcador amb ben poques ocasions de gol. Però el futbol té quelcom de justícia: va arribar a empatar l’Albacete gràcies a les facilitats defensives del Girona. Creixen els dubtes en la parcel·la defensiva: ni Ramalho sembla el de sempre ni Coris ni Aday poden rendir a un nivell elevat defensivament.

No són poques les veus que critiquen l’entrenador Pablo Machín per les escasses rotacions dels jugadors. Hi ha 3 o 4 jugadors que els costa tenir minuts i encara no se sap ben bé per què. Gerard Bordas, Carles Mas, Íñiguez, Cristian Gómez, Juanlu. Tots ells no és que mereixin més o menys minuts que els altres jugadors: el problema és que necessitem que entrin en joc per a què descansin els teòrics titulars. No es tracta de fer una revolució en cada  jornada però sí de fer canvis.

De tota manera, el context del Girona F.C. ha canviat vers l’any passat. Si veieu la imatge podeu veure on estàvem en aquesta jornada i podeu veure la classificació i veure on estem ara. Què passaria si fóssim a la temporada passada? Seríem líders. Davant de l‘Éibar:

La classificació del Girona FC a la jornada 29 de la temporada 2013/2014

Classificació Liga Adelante Temporada 13/14

I érem últims. Amb això què vull dir? Doncs que quan el context de la temporada és d’un equip pletòric que va de més a menys no triguen en haver-hi crítiques (bastantes d’elles justes). Les declaracions de Pablo Machín entreveuen una personalitat Mourinhista, on ell és el líder de l’equip i porta amb mà de ferro el vestuari. On quan perd l’equip no és perquè potser s’ha equivocat sinó perquè ha passat alguna cosa que l’ha fet perdre l’equip. L’autocrítica és bona. La crítica també. Però com diuen molts piuladors del Twitter, ja firmem la situació actual cada temporada.


En negatiu: Les poques rotacions de l’equip fan que rendeixi molt menys que fa un parell de mesos. L’equip se’l nota trencat, dividit, sense ànima i davant l’Albacete ha donat símptomes d’estar físicament pitjor.

Es manté: Som al play-off. Ningú pot dir que que estem en una posició privilegiada i més davant la situació del club. Tanmateix, tampoc són bones algunes veus de periodistes atacant vicepresidents del Girona F.C. per alguna piulada. Tothom sap qui és el gironí que no vol vendre el club i quins volen seguir invertint en el club i se l’estimen. No calen més paraules.

En positiu: L’efectivitat. Mai es pot dir que no a l’efectivitat. Si no hagués estat així segurament parlaríem d’una derrota contundent i merescuda. La bona punteria del Girona F.C. va evitar un desastre.

L’ostra del dia: Richy. El jugador gallec va demostrar galons, lideratge i saber estar. El seu rendiment ha estat de menys a més al club i ara ningú s’imagina la defensa sense ell. Amb el xut del diumenge va demostrar el bon toc de pilota que té xutant a porteria.

Quan el rendiment d’un equip treu el foc de les castanyes a la institució

Fa temps que el Girona F.C. no és una institució sòlida. Aquella institució que està acompanyada per una directiva que compleix amb els requisits establerts per la supervivència del club  econòmicament i amb uns membres del Consell que estan més pendents de la porteria contrària que no pas del seu orgull o de la seva fama. Sí, ens hem acostumat a ser una mena de reflex del caïnisme català tant poc reconegut com a nació però que sovint veiem aquesta peculiaritat nostra en el dia a dia.

Quan l’ex president del club i l’actual president estan més pendents de trifulques, quan l’actual propietari està tant desaparegut com l’anterior i quan només algunes cares noves del Consell (com Patxi Otamendi) sembla que fan pinya és quan l’equip funciona com un rellotge suís del futbol o com la famosa taronja mecànica dels Països Baixos. Els jugadors del club que fa dos mesos que no cobren, que les han passat magres i que han hagut d’acceptar rebaixar-se les condicions salarials (alguns amb pes com Jandro o Richy) són els que sostinguin la institució té tela. D’aquella que en diuen marinera. No perquè no sigui la seva funció sinó perquè la institució ha d’aguantar-se per sí sola.

L’economia del club fa molt temps que no va bé. Massa. Potser ni jo acabava de conèixer el club com el conec ara quan l’economia era més o menys estable. Des de la temporada 2007-2008 que els problemes econòmics són el pa de cada dia. Quan l’entitat va a passar a ser una Societat Anònima Esportiva tots vàrem imaginar que alguns problemes quedarien resolts. No va ser així. Per alguna extranya raó algun que altre milió d’euros van desaparèixer i el club va anar creixent però, sobretot, en deute. Quan semblava quasi tot perdut un tal Josep Delgado va comprar el club i va injectar els diners necessaris per a la supervivència del club i amb l’objectiu de fer del Girona un dels pesos pesants de la Segona Divisió A. Tot i aquesta injecció seguim tenint problemes a la tresoreria i ara, un altre cop, necessitem quasi 400.000 euros per garantir la supervivència del club. Un altre cop! I quan tot just es ven que es pot vendre el club a inversors sudamericans tot sembla que fa figa. Uns ho atribueixen als intents d’en Delgado de apujar el preu de venda i uns altres a les comptes opaques que sembla tenir el Girona F.C.

Tanmateix, tenim sort d’un equip compromès liderat per Pablo Machín. Ells han fet la feina abans d’hora. Ja tenim 47 punts i només ens fan falta dues victòries per tenir el dret a estar a la Liga Adelante un altre any, almenys esportivament. Ara l’objectiu passarà a ser estar el més amunt possible i optar a l’ascens ja sigui mitjançant el directe o per mitjà del fatídic play-off.  Ara bé,  quan els cants de sirena de la Liga BBVA planegen sobre la muntanya de Montilivi ràfegues de rumors de calerons, d’ofertes i d’estudis de viabilitat planegen sobre el cel gironí. Es deixarà emportar per aquestes ràfegues el propietari del club i tindrem la il·lusió que hi hagi una certa estabilitat? O, en canvi, seguirem somiant per acabar en res?

Que durant 7 anys l’equip hagi aconseguit la permanència és quelcom similar a un miracle. No tant perquè els jugadors siguin més o menys bons, sinó perquè tot i patir el caïnisme català i la institució sembli el camerino dels germans Marx que l’equip no quedi afectat i no baixi terriblement el seu rendiment és quelcom lloable. Tant lloable com perillós. Vigilem no ens cremem algun any.

 

Ningú marca però l’equip fa el gol. Crònica del Racing de Santander 0 – 1 Girona F.C.

El Girona F.C. es presentava al Nuevo Sardinero amb unes credencials excel·lents com a visitant durant tota la primera volta. 21 punts (per 17 com a local) el feien el millor equip visitant de la categoria exprimint al màxim les jugades d’atac i resolvent amb eficiència les embestides del rival. Com al dia de la marmota es va tornar a repetir aquesta dicotonomia.

Va ser un partit trabat, de migcampisme i de poques oportunitats a les dues àrees on qui marqués un gol s’assegurava mig partit. El Racing de Santander va començar manant amb la pilota i el Girona F.C. pressionant molt amunt, a camp contrari. Amb el pas dels minuts el Girona F.C. va anar acaparant la possessió de la pilota fins prendre-li totalment. Fran Sandaza es mostrava un xic desencertat en les seves accions i Felipe buscava petroli en alguna jugada d’habilitat o en un error de la defensa. Així va ser. La seva tossudesa al buscar una pilota a l’àrea va provocar que Samuel rebutgés la pilota amb la mala sort (i punteria) que rebotés a les cames de Juanpe que incrèdul va veure com la pilota entrava a la seva pròpia porteria mentre Mario quedava astorat sempre poder fer res.

Era un premi a l’equip, a l’esforç, a la constància i al grup. L’equip va empènyer la jugada com va poder i el rival va fer el que els davanters del Girona F.C., ahir a la nit força desencertats de cara gol, no podien fer: marcar el gol. La segona part va seguir la tònica d’altres victòries visitant de l’equip de Montilivi que controlava el joc mitjançat l’ordre, sense opcions per a un Racing de Santander que s’encomenava a Koné que estava poc recolzat ofensivament. El Girona F.C. va disposar de diverses ocasions de gol de Fran Sandaza, Mata (que va entrar pel jugador toledà), Felipe o Eloi Amagat però el porter Mario va desbaratar les ocasions. Els minuts passaven i el Racing de Santander amb més cor que cap no va poder ni tant sols apropar-se massa a les immediacions d’Isaac Becerra i el foc del partit es va anar apagant fins que l’àrbitre va xiular el final.


Les sensacions

  • En positiu: L’equip no perd eficàcia fora de casa. Es troba còmode en el paper de convidat a casa d’algú.
  • Es manté: La classificació. El feeling em diu que aquest any 4 o 5 equips es barallaran per les 2 primeres places i que es necessitaran molts punts per l’ascens directe.
  • En negatiu: L’encert golejador. Falta que els jugadors ofensius materialitzin les ocasions per ser encara més temible. En aquest partit els jugadors rivals van solucionar la papereta, però no cada partit serà així.

MVP del partit: L’equip. No puc destacar ningú. Pablo Machín destacava a Eloi Amagat però l’esforç de conjunt va ser capdal per no rebre cap gol.

El

L’èxit porta a l’èxit

Tal frase que sembla tant senzilla té molt a veure amb el Girona F.C. Aquesta temporada no són pocs els jugadors que estan destacant de manera considerable a la Liga Adelante. Parlem de jugadors com: Isaac Becerra, Juncà, Lejeune, Pere Pons, Granell, Fran Sandaza o, inclús, Coris. Tots aquests tenen dos denominadors comuns: vénen d’equips en els quals no se’ls va valorar o provenen de les categories inferiors del club. Ja fa temps que exemples com aquests omplen la plantilla del Girona F.C. Es pot parlar de casos com el de Jandro. Després de ser un puntal a la plantilla del València B i de jugar alguns partits amb el primer equip va jugar durant bon temps al R.C. Celta de Vigo . i al Deportivo Alabés SAD inclús a Primera Divisió. Més tard, va ser el Gimnàstic de Tarragona i l’Elche C.F. qui es varen fixar amb ell però el seu rendiment en aquests dos clubs va ser inferior al que s’esperava i l’Elche C.F. argumentant falta de professionalitat i problemes en el vestidor el va fer fora de la plantilla. Va ser el Girona F.C. (com en d’altres casos) que el va rescatar i amb el temps s’ha convertit en un dels emblemes del club. A més de jugar prou bé, tenir una tècnica que feia molt temps que no es veia a Montilivi i el bon feeling que ha tingut sempre amb l’afició ha permès que inclús anés baixant el seu sou progressivament.

Un altre exemple de jugador que no va triomfar al futbol espanyol i que al Girona F.C. es va revaloritzar va ser Ranko Despotovic. El Real Murcia C.F. el va fitxar per 1,5 milions d’euros provinent del Rapid de Bucarest. Va fer 8 gols però va ser insuficient per a l’equip murcià que el va cedir la temporada següent al difunt Salamanca SAD. Tampoc va ser la seva temporada. Després de començar bé i marcar un parell de gols una sanció de 4 partits per empènyer l’àrbitre el va frenar. Només va poder anotar 4 gols fins al final de temporada i el Real Murcia C.F. va decidir desvincular el jugador atès que el club havia baixat a la Segona Divisió B. El Girona F.C. va apretar fort pel seu fitxatge i se’l va endur. Després d’un inici de temporada on era suplent i marcava algun gol a les segones parts sortint des de la banqueta un 1-2 davant el Barça B marcant al minut 94 el gol de la victòria el va catapultar. Des d’aquell partit va ser titular sempre i va marcar 18 gols en una temporada en què l’equip entrenat per Raül Agné va finalitzar en una còmoda 11a posició. A l’estiu l’Urawa Red Diamonds va pagar 700.000 € pels seus serveis sent la venda més alta per part del club fins a l’actualitat.

A la plantilla actual, a més de Jandro, en tenim d’altres clars exemples: Lejeune, Richy o Fran Sandaza. De Lejeune ja se sap que el Brentford està interessat en el seu fitxatge després que el Villarreal B no el renovés i que l’equip que va estar cedit les dues últimes temporades, l’Stade Brestois 29, no el volgués. De Richy no en tenien un record massa bo al Córdoba C.F. on era criticat per la seva afició. Tanmateix, a Girona s’ha fet amb la titularitat després de 4 anys i ja és un dels capitans de l’equip. El feeling amb l’afició és prou bo i també ha acceptat rebaixar-se la fitxa per jugar una temporada més a l’equip. En Fran Sandaza era un fitxatge polèmic doncs no eren poques les notícies que es tenien sobre ell: el fitxatge i la desvinculació del Glasgow Rangers, la peça de titani a la cara i les desavinences amb el tècnic Quique Setién al Lugo. Tanmateix, no se li discuteix la seva professionalitat (brega moltíssim cada partit), el seu olfacte golejador i la seva tècnica; aptituds les quals li han valgut per ser titular indiscutible al Girona F.C.

Pel que fa als jugadors del planter els casos més destacats són els de David Juncà i Gerard Gumbau. Juncà feia temps que havia fitxat pel juvenil del Girona F.C. de la mà de Raül Agné i s’entrenava amb el primer equip per ser el futur lateral esquerre de l’equip. Després de 4 anys s’ha erigit com un gran carriler esquerre amb bona tècnica i molt bona arribada a la línia de fons. Malgrat això, Juncà acaba contracte a final de temporada i el club dóna per fet la seva marxa sense ingressar cap euro. Gerard Gumbau no ha aconseguit afiançar-se al primer equip però el Barça B es va interessar pels seus serveis i, fins i tot, ha debutat amb el primer equip. Per la venda de Gumbau es van recaptar uns 20.000 euros i se n’espera recaptar 60.000 pel seu debut al primer equip.

Tot plegat ens fa veure que si l’equip va bé i els jugadors se senten cómodes molts equips s’interessen pels seus serveis fent que estiguin interessats en pagar traspàs per ells. No seria extrany que a final de temporada algun traspàs ajudés a pagar part del deute o a fitxar altres jugadors per a què es revaloritzin. El Girona F.C. s’ha convertit en un club que revaloritza els jugadors i, en alguns casos, aconsegueix benefici econòmic d’ells. És per això que molts jugadors volen venir al club tot i tenir ofertes més lucratives.